I el Tribunal Suprem, tal com era d’esperar, va ratificar la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que anul·lava l’ampliació que l’Ajuntament de Tarragona va permetre al 1998 de l’empresa Terquimsa II. Felicitats a Iniciativa per Catalunya Verds per haver portat aquest procés judicial fins a on calia portar-lo, és a dir fins a demostrar la il·legalitat d’unes naus que posaven i posen en perill una part de Tarragona i, sobretot, la vida d’una part dels habitants de la nostra ciutat, els que viuen al barri del Serrallo.
El 1998, l’Ajuntament de Tarragona de Nadal i companyia (entre ells un il·lustre serrallenc que s’estima molt el seu barri i que fa uns anys treballava en aquesta mateixa empresa, coincidències de la vida) va donar una llicència a Terquimsa perquè instal·lés vuit tancs de 40.000 metres cúbics i ampliés una de les dues plantes que té al Port, la II. L’Ajuntament hi devia tenir un gran interès en aquesta ampliació, perquè a més de possibilitar-la donant-los la llicència, quan el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va dir que l’ampliació era il·legal, van recórrer davant del Tribunal Suprem i va aconseguir allargar així el procés fins ara mateix. I ara han tornat a perdre. Bé, hem tornat a perdre, perquè els diners amb què han defensat aquesta il·legalitat són de totes i tots els contribuents… potser per això ho han fet.
L’empresa, segons la sentència del TSJC ratificada pel Suprem, incompleix la distància mínima de seguretat en relació a nuclis urbans habitats i durant sis anys, gràcies a l’interès demostrat per la colla de CiU-PP, els nuclis habitats més propers a Terquimsa II han viscut, segons la llei (que se suposa que quan es va fer era per fer evitar possibles desastres i no per fer la punyeta a ningú com alguns sembla que pensen) en perill.
La Llei, però, durant aquest període de temps va canviar i Terquimsa II, tot i la sentència, ara no haurà d’enderrocar ni de retirar les naus, en tindrà prou tornant a recomençar el procés de sol·licitud de llicències, això sí, incrementant les mesures de seguretat.
I paral·lelament, el mateix dia que aquesta sentència del Suprem es feia pública, el representant del Govern català al Camp assegurava que la Generalitat arxivava les diligències informatives obertes a l’empresa Clariant per una fuita d’òxid de propilè que va tenir lloc el passat 8 de juny a les seves instal·lacions, perquè la responsable final de la fuga és l’empresa que els va subministrar la bomba de transvasament que va resultar defectuosa i que va provocar el vessament. L’administració no té base legal per fes les actuacions de demanda de responsabilitats i, per tant, no hi actuarà en contra.
Tot plegat, ens porta a pensar i a dir que, d’una banda, mentre la justícia es propaganditza fent « judicis ràpids » per als delictes menors, quan els majors els fan els grans de veritat, els processos són tan lents que permeten negligències fins i tot presumiblement perilloses per a la vida humana a l’engròs ; i, per altra banda, que cal una legislació que protegeixi de veritat els ciutadans i les ciutadanes, exigint mesures de seguretat en totes les baules de la cadena i responsabilitats clares per si alguna d’elles es trenca.
O les lleis canvien i ens protegeixen del poder desmesurat del diner o la « justícia » continuarà estant percebuda, als ulls de la majoria, amb aquella paraula tan salada amb què la va descriure fa uns anys un conegut polític andalús i que jo no reproduiré perquè qualsevol pas en fals, amb les actuals lleis, em podria portar, a mi que no poso en perill la vida de ningú però que no tinc l’aval de l’Ajuntament ni de cap autoritat visible o invisible, a la misèria més absoluta. Que al segle XXI, l’honor continua no sent un ’cachondeo’ sinó una arma utilitzada preferentment pels poderosos, que en deuen tenir molt, però que molt.
Par : Jordi Martí Font, periodista
