Primer, Alfredo Sáenz, vicepresident segon i conseller delegat del Santander Central Hispano, va dir que l’Estat del Benestar, això que diuen que tenen a Finlàndia per exemple i que aquí hem vist per un forat, no es pot aguantar i que el que cal és privatitzar-ho tot encara més. La gent no ho va entendre perquè, de fet, des que els dos assassins mundials per delegació Margaret Tatcher i Ronald Reagan van apostar per l’ultraliberalisme no paren de privatitzar arreu, els de dretes i els que es diuen d’esquerres. Què privatitzaran doncs ? Home, doncs els serveis bàsics que encara no ho estan del tot : pensions, sanitat, escola… Avarícia se’n deia d’això.
Jordi Martí Font, secretari de Comunicació de la CGT de Catalunya.
Primer, Alfredo Sáenz, vicepresident segon i conseller delegat del Santander Central Hispano, va dir que l’Estat del Benestar, això que diuen que tenen a Finlàndia per exemple i que aquí hem vist per un forat, no es pot aguantar i que el que cal és privatitzar-ho tot encara més. La gent no ho va entendre perquè, de fet, des que els dos assassins mundials per delegació Margaret Tatcher i Ronald Reagan van apostar per l’ultraliberalisme no paren de privatitzar arreu, els de dretes i els que es diuen d’esquerres. Què privatitzaran doncs ? Home, doncs els serveis bàsics que encara no ho estan del tot : pensions, sanitat, escola… Avarícia se’n deia d’això.
Dues setmanes després, el president de la patronal Foment del Treball (mai no he entès aquest nom per a una organització formada bàsicament per gent que viu de l’explotació dels altres), Joan Rossell, proposa en un altre fòrum públic la reforma de les pensions (és a dir, fer impossible la vida a les persones que no es facin un pla de pensions privat) perquè segons ell encara poden ser explotats uns anys més enllà dels 65 ; i la finalització de les despeses socials, que només generen droperia i assistencialisme. El molt carnús !
Només dos dies després, el president de la patronal Pimec, Josep González, proposa que la gent de la nostra classe treballi més hores cobrant el mateix salari per tal de poder fer la competència als « països emergents » i la seva « economia salvatge ». Que bé s’està en el despatx amb aire condicionat traficant amb la vida dels altres !
Resumint : els rics i poderosos n’estan preparant una de grossa. Ara, abans de l’agost, han deixat caure les seves estripades com el que són : estripades, però deixant un soroll de fons que reprendran a la tardor. I mentre, van preparant el terreny per convèncer-nos des del cervell, que és sempre el nostre darrer refugi, la barricada més difícil de vèncer però per a la qual també tenen mètodes d’assalt planificats i estudiats.
Entre el que diuen i el que aprovaran amb la propera reforma laboral, les treballadors i els treballadors hi tornarem a perdre, la gran majoria passarem a ser una mica més espoliats i amb més possibilitats d’explotació pels únics que s’atreveixen a parlar d’economia en majúscules en els fòrums públics. Els sindicats « majoritaris » no s’hi oposaran, teniu-ho clar, com a molt faran una mica de teatre i pararan la mà després tal com han fet en totes les anteriors, i els governs d’« esquerres » de què ens hem dotat en el darrer any tampoc, perquè en el món de l’economia mana qui mana i fa anys que el poder polític s’ho mira i fa, com a molt, de mitjancer perquè no s’estripi la « cohesió social » entre qui treballa i qui es queda la plusvàlua.
Tingueu clar que el que busquen al cap del carrer aquests tres personatges sinistres i tots els que s’hi senten representats és el que diuen però que ara encara no ho faran : la desaparició de qualsevol garantia social, la privatització de tot el que pugui ser mercantilitzat i, en definitiva, tractar-nos i que nosaltres ens sentim com el que fa temps que pensen que som : recursos humans… i prou. Cal que ho recordem un altre cop, la gran majoria som nosaltres i hem de ser nosaltres qui decideixi quina economia volem, si l’acumulació de beneficis en les poques mans que ens exploten o el repartiment de la riquesa que nosaltres produïm.
Par : Jordi Martí Font, secretari de Comunicació de la CGT de Catalunya
