Divendres 4 de novembre, la ciutat de Reus va viure una festa monàrquica i empresarial com feia anys que no es veia per aquestes terres. I és que aquestes, de terres, van ser tripartites abans d’hora, sembla com si ara ja es projectessin en el «posttrip» i tornessin a avançar-se al món principatí agermanant poder públic i privat a major glòria de la monarquia successora de Franco.
Avantítol :
El sopar de l’Empresari de Reus, presidit pels prínceps d’Espanya, una mostra del que no volem
Títol :
Qui deia que les classes ja no existien ?
Signatura :
Jordi Martí Font, secretari general de la Federació Intercomarcal de la CGT de Tarragona
La festa, de fet, havia començat al matí a Tarragona, als jutjats de l’eterna competidora, que per no quedar-se enrere en la celebració va acollir les acusacions que gent de mal viure -de la CGT, és clar- havien fet contra gent de bon viure -de la Cepta, també és clar- per haver-se quedat els mobles que els treballadors tenien al seu local quan, ajudats per la Policia Nacional i el seus amics del Sindicat Vertical modern, els empresaris van decidir okupar-lo legalment i ampliar el seu patrimoni al centre de la capital. Finalment, els patrons no van acudir al·legant que estaven molt enfeinats amb el sopar reial. Un suggeriment : un dia que us cridin a declarar acusant-vos d’haver-vos embutxacat alguna cosa que no és vostra, no hi aneu dient que teniu sopar amb un amic qualsevol o molt noble i ja veureu com també anul·len el procés fins que us vagi bé… ja veureu.
Donada la seva transcendència informativa, els rics van retransmetre el seu acte privat per la tele i jo m’hi vaig abonar l’endemà per veure què deien. Depriment, patètic, lamentable, caspós i, per què no dir-ho, una mica trist també. Els discursos, més aviat fluixets i amb poc contingut. El Pérez i el Maragall encara, tot i que la història de Reus que va explicar el primer obviava el caràcter avançat i progressista de la ciutat més enllà de la referència puntual a Bartrina, de forma que la seva «història» va semblar treta de la que va dirigir el Pere Anguera fa un temps : només apta per a rics, la d’Anguera pel preu i la del Pérez per la tria. El Maragall va ser breu i concís, va demanar l’Espanya plural i de passada va felicitar els empresaris i les majestats… i poca cosa més.
El president de la Caepta, Sebastià Cabré -ara ensopego ara m’aixeco-, va fer el mateix discurs que cada dos o tres setmanes escriu a la premsa tarragonina : els empresaris són tan imprescindibles i esforçats que s’ho mereixen tot i més, són tan bons i treballen tant… i tot en espanyol, és clar, perquè per això estem a Espanya i per això han vingut els prínceps -d’Espanya. Per cert, els diaris de la zona no li van fer massa cas tot i ser l’organitzador del sopar, potser pel tracte dispensat als periodistes, reclosos en un quartet una bona estona perquè no entorpissin la posada en escena dels figurants.
L’Antoni Pont, cap de Borges i molt estimat pel okupes de la Hamsa per demanar-ne el desallotjament i aconseguir així el solar gris que va deixar l’enderrocament de l’històric centre social barceloní, va deixar anar el seu masclisme interior -respectable com totes les desviacions dels que xerren amb la butxaca plena- felicitant el seu príncep per «haver triat tan bé» la seva dona. Ella es veu que no va triar res, que només es va deixar «triar»… El públic va deixar anar un somriure discret.
I el príncep… i el príncep… El príncep dels espanyols, el príncep dels empresaris, protagonista de milers i milers de pàgines de la premsa pel sol fet de ser fill d’un senyor a qui Franco va triar per succeir-lo en la cara de les monedes de duro i cinc duros, va xerrar en català i els va tornar a lloar. «Que si patatín, que si patatan», que si són tan imprescindibles que no sé què faríem sense ells… vaja, que divendres a Reus donava gust ser empresari i sentir-se tan imprescindible.
Fa uns mesos, el president de la Cepta, en la seva columna a la premsa local, escrivia que les classes socials no existeixen i insistia sobre el fet que els que reivindiquem el contrari estem fora de la història. Nosaltres, que mirant-nos la realitat que vivim cada dia tenim ben clar que les classes existeixen i hi ha gent que s’esforça dia sí i dia també per mantenir-les amb organitzacions com, per exemple, la Cepta, vam tenir una molt bona ocasió, divendres a Reus, de visualitzar-ho. Les classes socials existeixen i els de la classe burgesa, els empresaris que viuen de la plusvàlua que els genera la nostra feina, tenen al seu costat tot el poder de les administracions, tot el poder de la policia, tot el poder de la premsa…
Són aquí entre nosaltres però, tal com diu Llach, «i nosaltres on som ?…» Mil cinc-cents empresaris es van reunir al Palau de Congressos, mil persones més els van anar a ensumar el perfum i a aplaudir-los i només 400 vam menjar coca en recapte de la Serra d’Almos i vi de Batea a la plaça del Prim en un acte contra el formol d’adhesió antimonàrquica. Ens toca a nosaltres, els qui vivim del nostre treball, els que no especulem amb el sòl, els que volem la vida plena que la precarietat que ens ofereixen ens nega, els que preferim la fraternitat a la violència estudiada dels professionals de la porra, de canviar-ho. Ens toca a nosaltres de no ser només convidats de pedra o cambrers en el banquet dels rics i poderosos, ens toca a nosaltres dir-los que som la majoria i que, a més, ho sabem. L’any que ve ells hi tornaran i nosaltres també, fent créixer l’organització de les treballadores i els treballadors, fent créixer la xarxa per la democràcia real, fent créixer la societat sense classes i tenint clar que un altre món és possible, ara i aquí. Que som multitud i no només massa.
A part :
Per cert, algú em podria explicar a quin sopar van anar els secretaris generals de CCOO i UGT divendres a la nit i quins dels seus afiliats ho van decidir ?
Par : CGT Baix Camp-Priorat
