Oleguer Presas (27 años, Sabadell) es un futbolista atípico en cualquier vestuario de Primera. Licenciado en Económicas, estudiante de Humanidades y escritor —autor de Camí d’Ítaca—, debutó en el primer equipo del Barça de la mano de Louis van Gaal en enero del 2003 ante el Málaga. Sustituyó a Gerard y le tocó marcar a Darío Silva. Salió sangrando del campo.
Quique Costas apostó por él y el Barça lo fichó de la Gramenet por 750.000 euros, a pagar en tres plazos. Su proyección fue espectacular —clubs de Inglaterra, Alemania e Italia le quisieron—, hasta el punto de que Luis Aragonés le citó en el 2005 a una jornada de convivencias con la selección española. Hubo follón por su catalanismo. El seleccionador le comunicó que contaba con él, que no le importaba su ideario. «Me da igual que sea independentista o falangista», le dijo. El central le respondió que no renunciaba si creía necesaria su participación, y ya no entró en polémicas.
Oleguer, un hombre tranquilo que mata el tiempo en las concentraciones con los apuntes de Humanidades o con una novela —se enganchó a la lectura gracias a Farenheit 451—, se transforma cuando salta al campo. Va por faena. Sus características : conoce sus limitaciones, la concentración y su frialdad, lo que le ha valido jugar ya 103 partidos en Primera.
Se habla poco de su fútbol —nadie supo que este año ha jugado lesionado— y mucho de todo lo que dice o escribe fuera. Es un hombre preocupado por la baja participación en las últimas elecciones autonómicas —»una desgracia en un sistema democrático»— al que le gustaría que la Generalitat hiciera una política de izquierdas. Oleguer no ha cambiado pese a ser campeón de Europa. Sigue yendo al Camp Nou en la furgoneta con la que va a la montaña con sus amigos de siempre y suele ir en metro por Barcelona. Y el vestuario le respeta. Es un tío legal, dicen.
Oleguer té raó
Pilar Rahola
Gràcies al diari virtual e-notícies, he pogut llegir l’article sencer d’Oleguer Preses al diari Berria titulat La bona fe. No sóc de les persones que s’emmirallen en les opinions de qualsevol famós a la primera de canvi. Recordo que fa anys vaig sostenir que Camilo José Cela era una magnífic escriptor, però era un misogin, un maleducat i, globalment, un ésser força desagradable. És a dir, el podia llegir com a novel·lista, però quan opinava, per exemple, sobre Catalunya, em semblava d’un nivell tan ínfim com prescindible. I José Saramago em sembla un gran novel·lista quan ens delecta al Memorial do Convento, però em resulta un pensador reaccionari, patològicament antioccidental i dogmàtic quan ofereix les seves opinions. Com diria aquell, excel·lir en un vessant de la creació no implica esdevenir un pensador. Òbviament, aquesta afirmació serveix especialment quan parlem de gent de l’esport, les opinions de la qual acostumen a ser molt cercades i, en canvi, generalment són força etèries. Si em permeten, no és el cas d’Oleguer. Jugador brillant, però sobretot home de sòlides conviccions, Oleguer Presas ha anat exercint el seu dret de ser un ciutadà militant i actiu, en paral·lel al seu dret de ser un esportista d’elit, i totes dues categories no només no s’han contradit, sinó que s’han complementat. No sempre estic d’acord amb el que diu però sempre m’ha semblat d’una coherència impecable. En el cas que ens ocupa, bo i parlant de De Juana Chaos, de la independència de la justícia, i de la democràcia espanyola, el seu article és, gosaria dir, gairebé inapel·lable. Tant, que fa una certa vergonya que molts dels que tenim tribuna pública no l’hàgim escrit abans. Diria, en desgreuge propi, que alguns hem anat dient el mateix en diversos àmbits, que hem fet anàlisi crítica, que…, però els temps de la perplexitat exigeixen paraules transparents. I aquest és el principal mèrit del text d’Oleguer Presas : que és transparent. És a dir, defuig el subterfugi d’edulcorar amb paraules políticament correctes el que no és res més que una vergonya democràtica.
El tema central és De Juana Chaos, evidentment, i aquí Oleguer té la virtut de posar damunt la taula algunes de les comparacions més escandaloses d’aquest cas. Per exemple, l’excarceració d’Enrique Rodríguez Galindo, condemnat a 75 anys de presó per la mort de Lasa i Zabala, i que en va complir només quatre. O el tercer grau de què gaudeix Javier de la Rosa. O els vuit mesos que va complir Rafael Vera pel segrest de Segundo Marey, tot i estar condemnat a més de deu anys. Per posar un exemple menor, dilluns teníem, a Els Matins de TV3, el testimoni de Marc Ferrer, un xicot de la plataforma pel retorn dels papers de Salamanca que havia estat condemnat a pagar 3.000 euros de multa per saltar al camp del Terrassa amb una pancarta. Als que feren el mateix, a Salamanca, diverses vegades, en contra del retorn, ni multa, ni càstig, ni procés. Amb tot, el que exposa Oleguer Presas, i es percep en molts àmbits de la ciutadania compromesa, és que la justícia espanyola és un mecanisme més de la política ideològica i que, com a tal, ni garanteix els drets, ni els tutela, sinó que sovint els vulnera. Podem mirar l’escàndol De Juana Chaos des de moltes perspectives, fins i tot des de les moltes antipaties amb el personatge -jo les tinc totes-, però tot plegat ens condueix a la mateixa evidència : està empresonat per un delicte d’opinió. I la càrrega de la sentència no ve donada per les normes lògiques de l’Estat de dret, sinó per la motivació ideològica d’un sector de la judicatura, més dedicat a imposar una política antiterrorista que a administrar el dret. Ara com ara, i tal com deia l’altre dia el Times anglès, es fa més política basca des dels tribunals espanyols que des dels Parlaments. I la política que es fa… fa angúnia.
És probable que De Juana Chaos mori, en un procés d’eutanàsia pública -per usar el símil d’Oleguer- que posa sobre la taula el forat més negre de la democràcia espanyola. Més enllà de l’enverinament que tot plegat representa en la necessària sortida pacífica al conflicte basc, i més enllà, també, de qüestions estrictament humanes, la seva actual agonia i la seva eventual mort ens diuen fins a quin punt les lleis s’han forçat per poder-les modelar al servei de la revenja, la ideologia i, ai las !, la prepotència del poder. Una vergonya política sense pal·liatius. I, pel que fa al dret democràtic, una severa derrota.
Periodista i escriptora
Fuente: JUAN TERRATS/El periodico | Pilar Raola/AVUI
