Quan començo a escriure aquestes línies encara no he recuperat l’alè després del xoc que em produeix la notícia : Floreal ha marxat definitivament. A partir d’ara no sé com m’ho faré per discutir i polemitzar, com fèiem des de fa anys, cada cop que ens trobàvem.

Quan començo a escriure aquestes línies encara no he recuperat l’alè després del xoc que em produeix la notícia : Floreal ha marxat definitivament. A partir d’ara no sé com m’ho faré per discutir i polemitzar, com fèiem des de fa anys, cada cop que ens trobàvem.

Sempre acabava aprenent alguna cosa. Sé que la comunitat universitària de València està adolorida per la mort d’aquest didàctic professor, del departament de sociologia i d’antropologia social, que en la matinada del 10 de setembre expirava a l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona, on havia ingressat el 25 d’agost. Feia dos mesos que Floreal havia estat operat a València, on li van treure un pulmó. Encara convalescent s’havia traslladat a Barcelona amb la seva companya Alícia i la seva mare Vicenta. Va entrar a urgències de Vall d’Hebron a causa d’un virus moral. Tenia 59 anys.

Amb Floreal havíem assistit a diversos actes públics, algunes vegades a la Fundació d’Estudis Llibertaris de Barcelona, altres a l’Ateneu Històric de Madrid. Sempre seguint i perseguint el personatge, el mes d’octubre del 2003 ho vaig preparar de tal manera perquè el meu amic fes un mano a mano amb mi en un acte a València, on m’havien convocat dins del marc d’unes jornades llibertàries. Era una mena de trampa que li vaig parar. En realitat era una autèntica provocació : volia esprèmer fins al moll de l’os tota la seva profunda saviesa… Floreal es va estendre impartint una intervenció ben documentada sobre els seus coneixements sobre el discurs biològic de molts científics al servei del poder. Com sempre, tots els assistents vam sortir d’allà amb moltes coses apreses. Va ser l’última intervenció pública en què participava Floreal.

Aquest antropòleg, fill d’anarquistes exiliats el 1939, nét i besnét d’anarquistes afusellats el 1936 al poble de Murillo del Gallego (Saragossa), va néixer a Montpeller el 1945 després que el seus pares participessin en la resistència al nazisme, col·laborant amb els Grups Ponzán, membres importants de la famosa xarxa d’evasió Pat O’Leary de fugits i perseguits pels nazis. Floreal va arribar el 1950 a Buenos Aires amb els seus pares Manuel i Vicenta, militants de la CNT de l’exili, com a refugiats polítics. Floreal es va formar, dins d’una trajectòria anarquista a l’Argentina, a la universitat, on va tenir una participació intensa en els esdeveniments que a Europa s’associen al Maig del 68. Després de doctorar-se es va escapar de l’Argentina com a conseqüència d’una ordre de recerca i captura de la dictadura militar. S’instal·la a París i posteriorment a València, on serà professor de la universitat. L’equip del deganat, el claustre de professors, el personal administratiu i els estudiants, com la comunitat universitària del País Valencià, han participat en una nota ben emotiva per la pèrdua d’un professor que ha deixat un rastre didàctic i humanístic de gran relleu.

Floreal Palanca, que estava destinat a ser un més dels milers de desapareguts de la dictadura argentina, va ser un dels primers a iniciar les investigacions per localitzar les tombes dels seus familiars morts el 1936. Quan les va trobar, no va voler homenatges ni prebendes. Només, com a mostra de rehabilitació, va voler col·locar una placa perquè se sabés qui els havia assassinat. Floreal moria unes hores abans que la ministra de la presidència anunciés a la premsa (el passat 10 de setembre) la creació d’una comissió per a l’estudi de les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme.

El diumenge 12 el seu cos va esdevenir cendres en una cerimònia civil de comiat que, per no molestar el personal de les instal·lacions del tanatori de Collserola, seixanta dels assistents van convertir en un acte íntim anarquista : agafats de la mà, ocupant un espai desert de la muntanya, vam escoltar emocionats la famosa Varsoviana, que és la música que acompanyava la popular cançó A les barricades, i l’himne de la CNT Hijos del pueblo.