Quan manquen pocs dies per celebrar el 75è aniversari de l’arribada de la República, segurament aquesta ploraria si sabés que a Morellàs, a l’exili, allà on va decidir viure prop de la ratlla però en un dels cors de Catalunya, Antoni Rotllant Verdolet, en Ton Carboner, ha mort després de 95 anys de vitalitat i exemple.
Quan manquen pocs dies per celebrar el 75è aniversari de l’arribada de la República, segurament aquesta ploraria si sabés que a Morellàs, a l’exili, allà on va decidir viure prop de la ratlla però en un dels cors de Catalunya, Antoni Rotllant Verdolet, en Ton Carboner, ha mort després de 95 anys de vitalitat i exemple.
La darrera vegada que el vaig veure va ser quan vaig presentar els seus llibres La revolución devora al revolucionario, Los cuervos festejaron la victoria i Cuarenta años después, a La Llibreria de Girona, en el que era el relat d’una vida escrit sense entendre de gramàtica però sí amb una força que els convertien en peces essencials per interpretar primer la vida a les Guilleries, des de l’inici del segle fins a la guerra, i després un llarg exili que va fer de Rotllant un personatge de referència per a tots aquells que crèiem en la formació dels homes com un pas definitiu per a un món millor.
A en Rotllant ens el va presentar en Rius de les Planes d’Hostoles i ell va ser qui amb diners, empenta i sobretot bons consells va fer que la Confederació General del Treball de la Selva interior tornés a la vida en la que va ser una experiència plena de treball, il·lusions i contradiccions.
En Rotllant, que era anarquista, estimava la llibertat i el socialisme llibertari, va entendre que si no hi havia local no hi podia haver sindicat i va comprar i refer una casa vella a la Cellera, ja em diran vostès a la Cellera, un dels grans nuclis carlins de la contrada, i allà va establir la seu de la CNT.
Allà es va intentar muntar un ateneu, allà es van fer xerrades, allà es van fer intercanvis internacionals i, per exemple, fins allà va viatjar una delegació de la SAC, el sindicat suec, que no tan sols tenia experiència a oferir alternatives antiautoritàries, muntar vagues i organitzar caixes de resistència, sinó que més endavant ens va convidar a anar a Estocolm en un congrés internacional on es va discutir l’evolució de l’anarcosindicalisme i la seva incidència en el món.
Seria un tòpic dir que l’Antoni es va mantenir fidel als ideals fins al final dels seus dies, però no ho és recordar que la disciplina que quan era petit havia après a l’escola racionalista va fer que cada dia de l’any, i mentre les forces el van acompanyar, dediqués unes hores a l’hort i unes altres a cultivar l’ànima. Com va escriure el seu admirat Erico Malatesta : « El nostre primer deure és, doncs, persuadir la gent. » I ell va convertir la vida en un testimoni àgil i sentit que ha ajudat a entendre que hi va haver un temps que, a la muntanya, els treballadors del Bosc no tan sols havien creat una assemblea, sinó que també van apostar per la República, per canviar un país i fer una revolució.
Fuente: PAU LANAO/EL PUNT
