Jiménez Villarejo diu que “tortura és la suprema expessió de la
barbàrie per part de l’Estat”. Ho diu a “Silenci, aquí es tortura”,
un reportatge de la Laia Alsina, la Mariona Ortiz i la Núria Piera,
fet al 2007 a partir de testimonis de maltractaments i tortures en
l’actual règim democràtic espanyol. El reportatge, en format dvd,
es reparteix com a regal per a les i els subscriptors del setmanari
“Directa”, l’acabo de veure i crec que cal compartir-lo i parlar-ne.
La narradora no apareix en cap moment i només de tant en tant,
sobretot al final, se’ns donen algunes dades per tal que coneguem
una miqueta més el panorama general i les situacions de les
persones incomunicades i torturades a l’Estat en els darrers temps.
És per això que la història ens la conten els mateixos
protagonistes, en una hàbil organització de les imatges que mai
arriba a fer-se pesada ni cau en la buidor o el sensacionalisme. Hi
parlen l’Unai, el Jordi, la Nekane, el Dani, l’Amaia, l’Iker, el
Juancar, l’Eva… i el que expliquen té unes constants que es
repeteixen en tots els casos : la impunitat dels torturadors, la
incredulitat de la societat i dels torturats mateixos i la por que
els queda a repetir, ells o algun conegut, la mala experiència.
El reportatge parla de coses molt greus, inadmissibles. I aquestes
no passen en un règim totalitari sinó en un estat formalment
democràtic com és el Regne d’Espanya. I això no passa fa mil anys
sinó ara mateix. Passa a Torà i al País Basc, passa enmig del
silenci mediàtic i, més greu encara, enmig del silenci de les
persones properes que, en algun cas, no s’acaben de creure que això
sigui possible.
Per això “Silenci, aquí es tortura” és un reportatge
necessari que cal visionar en colla, en grup, i comentar-lo
després, perquè només hi ha una manera de vèncer el terror i
aquesta no és altra que parlar-ne en veu alta i assumir que, tot i
que sigui possible, els qui el practiquin mai més tindran la
impunitat que dóna el silenci.
Fuente: Jordi Martí Font
