Ferran Aisa ja porta un temps
estudiant a fons tot el que fa
referència al moviment obrer
català de fa un centenar
d’anys, a l’anarquisme i a aquella Barcelona
plena de somnis utòpics que
va merèixer el nom de la Rosa de Foc.
Ara hi torna per partida doble, amb
La cultura anarquista a Catalunya
(Edicions de 1984) i amb El laberint
roig (Pagès).
Ferran Aisa ja porta un temps
estudiant a fons tot el que fa
referència al moviment obrer
català de fa un centenar
d’anys, a l’anarquisme i a aquella Barcelona
plena de somnis utòpics que
va merèixer el nom de la Rosa de Foc.
Ara hi torna per partida doble, amb
La cultura anarquista a Catalunya
(Edicions de 1984) i amb El laberint
roig (Pagès).
“S’ha escrit molt sobre anarquisme,
però penso que el tema de la cultura
anarquista és el que menys s’ha
tocat”, explica. “És per això que he
volgut fer-ne una síntesi, una mena
de manual on s’explica en què va consistir
i perquè aquesta cultura va jugar
un paper molt important a Catalunya.
L’anarquista creia molt en el
valor de la cultura, ja que sabia que
l’estudi l’ajudaria a superar-se. La diferència
respecte al marxisme és que
aquest ho fa tot a través de l’economia,
mentre que l’anarquisme ho fa a
través de l’ésser humà, que el que busca
és ser feliç, fraternal i solidari”.
Aisa es queixa que molt sovint des
del poder s’associa l’anarquisme amb
bombes i violència, però que gairebé
mai s’esmenta la gran tasca cultural
que va fer entre la classe obrera.
“L’anarquisme buscava un art proper
al poble, un compromís social”, diu.
“Llavors es portava l’art lligat a les
idees socials, però ara això s’ha perdut
i només està lligat a l’especulació”.
És un fet que l’anarquisme va arrelar
a Catalunya, a finals del segle XIX
i a començaments del XX, d’una manera
molt especial, cosa que va provocar
el sorgiment de molts ateneus. “El
moviment obrer català sempre es va
sentir atret per l’acràcia, en part perquè
creia que no era bo dependre dels
polítics i en part perquè era partidari
de la República Federal. La política
cultural la va desenvolupar sobretot a
través dels ateneus, on hi funcionaven
escoles i biblioteques, a més de centres
excursionistes, naturistes i esperantistes.
L’Ateneu, on passava la
gent en acabar la feina, creava l’ambient
adequat per a tot això”.
Per a Ferran Aisa és lògic que
l’anarquisme, “que apostava per una
idea d’emancipació de l’ésser humà”,
acabés creant en un moment determinat
una societat paral·lela, amb ateneus,
cooperatives i mútues que funcionaven
al marge de l’aspecte oficial.
“Es pot dir que van crear una societat
que lligués amb els seus somnis sense
esperar la Revolució”, afirma. “Tot i
que vivien a la ciutat, sovint en condicions
de misèria, tenien la idea del
retorn a la natura, que agafen dels
grecs. És per això que tenen punts en
comú amb l’ecologisme : van a la platja
i a la muntanya, es fan vegetarians,
practiquen el naturisme…”.
L’esperanto, inventat pel Doctor
Zamenhof el 1887 com a llengua de la
fraternitat universal, va jugar un paper
molt important a Catalunya en la
fabricació de la utopia. “S’estudiava
a fons en els ambients anarquistes,
però ara ja s’ha perdut”, comenta Aisa,
“tot i que a la Xina n’hi ha molts
practicants. S’ha de reconèixer que estava
lligat a unes idees de fraternitat i
solidaritat entre tots els pobles del
món que, per desgràcia, no s’han imposat”.
La literatura obrerista apareix al
segle XIX i consisteix, segons Aisa,
en una sèrie de textos molt senzills,
firmats per Anselmo Lorenzo, Malatesta
i altres, pensats per il·lustrar el
poble. “De tota manera”, afegeix, “la
literatura de l’època és molt anarquitzant.
Tenim els textos de Zola, de
Balzac i de Tolstoi, que eren devorats
per aquesta gent, com també els de
Jules Verne i d’Eugène Sue. El teatre
també va jugar un paper molt important
de concienciació, i a Catalunya
hi va haver companyies que van començar
als ateneus i van acabar actuant
als grans teatres. Aquí es van
traduir i estrenar obres d’Ibsen i de
Maeterlinck, i hi va haver els èxits
d’Ignasi Iglesias, Pere Coromines i
Jaume Brossa”.
“De tot aquell fenomen, però,
n’ha quedat ben poca cosa”, admet
Aisa, “ja que els anarquistes van ser
els perdedors de la guerra, de la postguerra
i de la transició. Els fets del
maig del 37 ja van ser una derrota
política de l’anarquisme, i després el
franquisme s’hi acarnissaria a fons”.
La publicació de La cultura anarquista
coincideix amb l’aparició d’El
laberint roig, un llibre on Aisa repassa
les trajectòries de Víctor Colomer i
Joaquim Maurín, ambdós mestres i
revolucionaris. “Aquí faig un repàs
de la història global del moviment
obrer a través de dos personatges que
van ser mestres a la mateixa escola”,
explica. “Es tracta d’explicar una època
a través de les seves vides. Seguintlos,
es pot veure com evoluciona el
moviment obrer català i la tasca cultural
que van fer. Maurín va anar a
parar al POUM i Colomer al PSUC,
d’on seria expulsat, i després al Moviment
Socialista de Catalunya. Els dos
representen tot un món”.
FERRAN AISA / Historiador
Fuente: XAVIER MORET / EL PAIS
