De nou ens trobem davant un 8 de març, recordant a les dones que amb les seves
vagues van començar la lluita feminista en el segle XIX. Ha passat més d’un segle i
el model social ha canviat significativament en el món occidental, ara les dones no
són discriminades per raó de ser-ho, és el que diu la nostra Constitució. Des de fa
trenta anys, existeix una declaració jurídica d’igualtat entre homes i dones, i a
poc a poc, han anat desapareixent les discriminacions directes en tota la legislació
del nostre país.
De nou ens trobem davant un 8 de març, recordant a les dones que amb les seves
vagues van començar la lluita feminista en el segle XIX. Ha passat més d’un segle i
el model social ha canviat significativament en el món occidental, ara les dones no
són discriminades per raó de ser-ho, és el que diu la nostra Constitució. Des de fa
trenta anys, existeix una declaració jurídica d’igualtat entre homes i dones, i a
poc a poc, han anat desapareixent les discriminacions directes en tota la legislació
del nostre país.
Però que això no basta és una conclusió fàcil de deduir a la llum de les contínues
mesures, lleis o reglaments que es publiquen cada any per a arribar a la igualtat,
no obstant això la realitat segueix sent molt tossuda, i poc és el camí real
recorregut en l’àmbit laboral. Així, la dona segueix percebent un 30% menys de
salari i, a pesar de tota la difusió que a aquesta dada se li dóna i les
declaracions de polítics, empresaris i estadistes de compromís de solució, en els
últims 10 anys no ha millorat ni tan sol un punt.
El 80% dels contractes a temps parcial són signats per dones que han de continuar
depenent econòmicament de la seva parella o família seguint, de fet sota la tutela
dels homes del seu entorn. La taxa d’atur és quatre punts i mig superior entre les
dones si atenem a les dades que ens aporta la EPA, però sabem que existeix una gran
part de la població femenina que ni tan sols es molesta a buscar ocupació, i no
apareix en les estadístiques. Malgrat les lleis de conciliació, d’igualtat, de
dependència ? les dades segueixen sent descoratjadores : les dones seguim sent
discriminades i el nostre treball molt menys valorat que el dels nostres companys.
Totes aquestes lleis instauren una igualtat formal i creen, per a la seua vigilància
una costosa infraestructura, que no fa sinó burocratitzar i complicar el procés,
deixant sense pressupost els programes de base que pogueren atacar l’arrel del
problema.
Encara existeixen nombrosos convenis que exigeixen titulacions cursades
majoritàriament per homes per a ocupar llocs que no els precisen ni des de lluny per
a impedir així l’accés a les seues empreses a les dones. Continuen existint
regulacions laborals amb categories professionals pitjor remunerades per estar
ocupades majoritàriament per dones.
Els horaris cada vegada són més extensos i abasten franges que dificulten tenir una
vida familiar, i no hi ha acord de conciliació que ho resolga, si el treball és en
precari i no tens cap capacitat d’exigir els teus drets, a menys que pugues
permetre’t el luxe de ser acomiadada.
I fent una lectura, ni tan sols detallada, sinó ràpida, de molts acords signats pels
sindicats, podem trobar-nos que els criteris de promoció en les empreses afavoreixen
notablement als homes sobre les dones, sense oblidar que es poden trobar en una
classificació de categories tots els termes en masculí, excepte els de secretària i
netejadora.
És fàcil per a una empresa signar un conveni políticament correcte que arreplegue
fins i tot totes les propostes de conciliació tan de moda, i termina resultant que a
penes hi ha dones treballant, o que ocupen els llocs més baixos en l’escalafó
professional, i per tant els pitjor remunerats, i que si es treu la mitjana salarial
per sexes siga substancialment inferior les de les treballadores que la dels seus
companys, i això és discriminació indirecta.
No obstant això, superada l’etapa de la discriminació directa, tot el món sembla
sentir-se satisfet, i és difícil trobar algun estudi profund que aborde el problema,
i menys escoltar ni una xicoteta al·lusió en els mitjans de comunicació. Per això
nosaltres diem : per a quan una negociació col·lectiva no sexista ?
*Secretària de la dona de CGT-PV
Article publicat el 8 de març en Levante-EMV
Fuente: Secretària de la dona de CGT-PV
