Cal que torni a parlar de Josep Vicens i Juli -o de l’avi Xaxu o, simplement, d’en Xaxu, com li deien-, després d’haver-ho fet, en aquestes mateixes pàgines del Diari de Girona fa unes setmanes, ja que aquell article meu, dedicat -en bona part- al 50è aniversari de la mort d’aquest músic escalenc, ha propiciat, sempre citant-lo, que hagin sortit a la llum pública -per Internet, sobretot- diversos aspectes importants de la seva vida i obra, alguns dels quals, avui dia, són molt desconeguts.
Així, per començar, ha sortit a la llum pública que aquest il·lustre fill de l’Escala, tan elogiat per l’escriptor Josep Pla en el seu llibre Llagosta i pollastre, editat l’any 1952, fou qui més assimilà el llegat de Pep Ventura, restant sempre fidel a la seva obra, en haver trobat establert i resolt tot el procés constitiu de la sardana, amb l’eliminació de les influències forasteres i exòtiques dels seus temps inicials. « Xaxu fou capdavanter d’una primària i popular escola sardanística, més tard seguida per molts. Cap d’ells, però, no ha pogut millorar la seva obra intuïtiva i, sobretot, popular », diu, en un article publicat fa temps en un programa d’Aplec i penjat ara a Internet, un estudiós de la figura del músic escalenc, Josep Casas, tot afegint que, per tal de complementar la seva minsa formació musical, Josep Vicens i Juli, quan era jovenet i ja exercia l’ofici de barber (hi havia, en aquella època, molts músics que eren barbers o sabaters), feia el sacrifici d’anar a peu a Castelló d’Empúries per rebre lliçons del mestre Antoni Agramont, autor d’El foc de Castelló (una sardana popularíssima aleshores), no va trigar gaire a fundar la cobla La Principal de l’Escala. « Persones que el van conèixer parlen -explica Casas- que en Xaxu era un home petitó, carregat d’espatlles, els ulls bellugadissos i plens de lluminositat. Magre i esquifit, semblava un miracle que, quan la tramuntana bufava endimoniadament, no se l’emportés pels aires, fent-lo rodolar desesperadament pel carrer de la vila. I quan era a dalt de l’empostissat, junt amb la resta de components de la cobla, se’l veia penjat del contrabaix, que en feia quatre com ell, amb la mà dreta fent voleiar l’arquet i, amb l’esquerra, esgarrapant frenèticament les cordes, o assegut en una cadira amb la tenora als llavis i amb la punta del peu aguantant-la per controlar-ne millor el balanceig, o bé, encara, amb el fiscorn encastat a la boca, bufant amb tota l’empenta que li permetien els seus pulmons ». Josep Casas, tal com sempre s’ha dit, confirma que Xaxu tocava admirablement tots els instruments de la cobla i, sobretot, un que no era, precisament, de la cobla, o sigui, la guitarra : « Era un virtuós d’aquest instrument de cordes, de sonoritat profunda i harmoniosa. I, a més, la guitarra era el seu instrument ideal per polir i arrodonir les melodies que creava amb la seva inspiració », destaca. Aquest fet, per cert, també fou destacat tant per l’escriptor palafrullegenc Josep Pla com per l’escriptor vilanoví Eugeni Molero, suara traspassats, en els articles que dedicaren a Xaxu, com a realment curiós i insòlit.
Prosseguint amb el que ha sortit per Internet, cal consignar que hi ha uns comentaris que l’Ateneu Art i Cultura, de l’Escala, i la revista anarquista La Infiltración, de la mateixa població, fan sobre Josep Vicens i Juli, en ocasió del 50è aniversari del seu òbit, on s’indica que « volem que el record a Josep Vicens sigui un record a la memòria històrica llibertària i, en especial, a tots els vells anarquistes de l’Escala, gràcies als quals avui tenim clara la necessitat històrica d’abolir el treball assalariat i la dictadura de la mercaderia ». I sota el títol El vell anarquista, el compositor sardanista, diuen que « en aquest moment de recuperació de la memòria històrica obrera i popular i de dignificar el nom de cada cosa oculta i difamada pel franquisme, i el llarg silenci de la transició postfranquista, també volem denunciar la ideologia d’una falsificació històrica que encara imposa una visió de dretes en contra de la realitat històrica de la lluita de classes i el pensament avançat de tipus igualitari i solidari ». I, a continuació, recalquen que, en aquesta falsificació històrica, igualment s’integra el sector artístic i intel·lectual, subratllant el cas de la personalitat llibertària de Josep Vicens, « un home del poble i dedicat al poble, que en tota la seva existència va intentar ajudar a l’emancipació de l’espècie humana de l’explotació i l’opressió, tot donant suport al moviment social llibertari vers una societat solidària igualitària i autogestionària, un compromís que va portar el músic escalenc a l’exili el febrer del 1939, a causa de l’ocupació militar franquista, i, que, al cap d’un temps de suportar tota mena de patiments a Perpinyà, va tornar a l’Escala, després d’una prudent estada a Girona ». I d’idèntica forma, pel que respecta a Xaxu, s’expressa la revista Catalunya, òrgan de la Confederació General del Treball de Catalunya (CGT), editada a Barcelona, el darrer número de la qual, corresponent a l’actual mes de maig, també pot llegir-se a través d’Internet.
Cal aclarir, però, que Josep Vicens passà, als anys 50, a més d’un temps a la ciutat de Girona, una llarga temporada a Malgrat de Mar, on compongué algunes de les sardanes que més el popularitzarien, com Carícies, Les noies de la costa, La plaça del Firal, etc., i, d’una manera en particular, Bona festa, totes elles dedicades al seu estimat poble de l’Escala, al qual s’establiria de nou, quan ja havia creuat la frontera dels 70 anys d’edat, i on escriuria una colla de sardanes més, dedicades, així mateix, a la seva vila natal : La roca del cargol, La roca del frare, Marinereta… L’última etapa de la seva vida, per tant, Xaxu la passà a l’Escala, localitat en què, en paraules de Josep Casas, « se’l recorda com un vellet de figura remigrada, vestit sempre de negre, amb la seva llarga cabellera blanca, a tall d’artista, les mans agafades darrere la cintura, la pipa penjada de la boca i els ulls perduts en l’horitzó. Es deixava veure pels carrers de la vila o bé passejant a la vora del mar. Era com un personatge llegendari supervivent d’aquells antics músics de cobla que encara havien tocat el contrapàs ».
Aquest era Josep Vicens i Juli, l’avi Xaxu o, simplement, en Xaxu, com els escalencs l’anomenaven amb respecte i admiració, que morí el dia 19 d’abril de l’any 1956 i que fou enterrat al vell cementiri mariner de l’Escala, ben a prop de la tomba que, una dècada més tard, acolliria les despulles d’un altre fill il·lustre de la vila, o sigui, les de l’escriptora i poetessa Caterina Albert i Paradís, Víctor Català, l’autora de la novel·la Solitud.
Allà, des de fa mig segle, Xaxu reposa en pau. I en una cèntrica plaça de la vila, hi té un monument que, en una data no gaire llunyana, els escalencs li erigiren. Un monument dedicat a un músic realment excepcional i, alhora, tot i que sempre s’ha procurat ocultar, a un vell i ferm anarquista…
Fuente: Diari de Girona
