A 2004, a la ciutat dels prodigis rebatejada com a ciutat del Fòrum de les Cultures, les mentides circulen tan ràpidament que cada cop que en surt una amb la veu d’un representant qualsevol del « poderet » local la realitat corre esperitada a demostrar que el que ha dit el personatge en qüestió és ni més ni menys que mentida.
La mort social del pensament de les esquerres institucionalitzades (sóc així d’il·lús que penso que han canviat i que no són uns eterns enredaires) no hi ha dubte que tindrà un mausoleu magnífic en aquest munt de ciment a la desembocadura del Besòs que és el Fòrum, però la lenta agonia dels peixos -de colors- fora de l’aigua compta ja amb una sèrie de dates que caldrà recordar. Una d’elles és, sense cap mena de dubte, la de l’aprovació definitiva del projecte del túnel de Bracons, autèntica mostra del que vol dir « sostenible » per als manaires que encara s’entesten a voler-nos fer creure que l’acumulació de ciment arreu i sense aturador és « una altra manera » -també possible i gairebé obligatòria- de ser « sostenible ».
Però si el tema de Bracons tenia matisos esperpèntics amb els dobles discursos d’ERC i d’ICV segons parlessin els seus representants al Govern o els membres del partit que no havien pillat càrrec, el que va passar la nit del 5 al 6 de juny a la Catedral de Barcelona i les declaracions que els uns i els altres han fet després respon al consens absolut. Un consens reforçat per l’assentiment del que ells anomenen « la societat civil ». Perquè van ser el sindicat vertical ccoo-ugt, el cristianisme caritatiu de Càritas i diverses organitzacions d’immigrants amb tants anys d’existència que algú s’hauria de preguntar com es poden dir encara d’immigrants, qui va donar el copet a l’esquena que els tripartits necessitaven per acabar de xafar segur.
L’actuació policial a la Catedral de Barcelona, el desallotjament de les persones que s’hi havia refugiat, allí i a dues esglésies més de la Barcelona del disseny i els turistes, demanant la regularització de qui ja està aquí en alguns casos de fa anys i anys ha estat la posada en imatges del contingut d’aquest continent que és el Fòrum i la forma de ciutat que es construeix al seu redós i que gent com el filòsof López Petit no han dubtar a qualificar de « feixisme postmodern ». I jo que m’hi afegeixo.
En aquesta societat es pot ser esclau, es pot ser callat, es pot ser explotat, es pot ser tot el que l’actual desordre de coses ens deixa ser : inclòs convidat de pedra en un diàleg del Fòrum… o fins i tot convidat actiu. El que no es pot ser és persona, el que no es pot ser és conscient de ser un ésser humà que, com qualsevol altre, no vol viure pendent d’uns papers per caminar amb seguretat pel carrer, ni tenir els treballs més mal pagats i amb l’amenaça constant que les queixes seran respostes amb l’expulsió del mercat laboral i del país. L’exclusió no es pot justificar en majories socials… encara que siguin de votants
En un món on les multinacionals vénen i van sense cap mena de trava, destruint economies i vides particulars sota paraules que tots coneixem però que cap govern de cap racó del món s’atreveix a contradir perquè la « deslocalització de la producció » és un dels misteris de la fe ultraliberal, qualsevol estatet per petit que sigui es veu amb prou valentia per establir fronteres aquí i allà per a les persones. I no només això sinó que per si no n’hi hagués prou amb fronteres, aquestes són elevades al regne dels cels -on regna la mateixa colla que aquí a baix-, és a dir a la inqüestionabilitat i a la intocabilitat.
La regularització dels centenars de milers de persones que no tenen papers és urgent, perquè cada dia que passa la no concessió de papers a les persones immigrades que no en tenen significa la continuïtat d’un règim d’’apartheid’. Un règim que deixa indefens en aquest moment centenars de milers de persones pel sol fet que la Llei d’Estrangeria posa mil i una dificultats per accedir als papers. Per això, el crit de papers per a tothom és un crit pel restabliment de la democràcia, no ja proletària -que no sé ben bé què és- sinó simplement burgesa. Perquè on som ara, insisteixo, només mereix qualificatius com aquest del López Petit o d’altres més durs encara.
Par : Jordi Martí Font, secretri de Comunicació de la CGT de Catalunya
