La infinita paciència que han demostrat fins ara els usuaris de Renfe a les nostres comarques, sembla que s’ha acabat. Per nosaltres, negar-se a ensenyar el bitllet o qualsevol altra forma de protesta pacífica, no només està plenament justificada, sinó que és la única eina que fer sortir el nostre tren de la via morta de la deixadesa i de l’oblit. La reacció amenaçadora de Renfe, com la d’Adif quan impedeix repartir octavilles informatives a les estacions, ha estat tan impresentable com era d’esperar. És una tradició de molts anys.
Des dels anys noranta, Renfe ha doblat els seus passatgers a Catalunya, mentre la inversió es desviava cap a les caríssimes obres d’un AVE, que transporta un nombre ínfim de total dels usuaris del ferrocarril. Com a resultat d’això, la inversió estatal en el tren a Catalunya, ha estat 9 vegades inferior a la de la Generalitat a la petita xarxa dels Ferrocarrils Catalans. Això és el que explica que els viatgers hagin d’anar drets molt sovint ; això és el que explica que, malgrat que l’AVE ja ha arribat a Barcelona, continuïn les avaries i els retards. Això i el fet que el nombre de treballadors de manteniment s’ha reduït en un 30%. Per si no n’hi havia prou, l’augment de tarifes del 2009, no només supera àmpliament les previsions d’inflació, sinó que a més és discriminatori. Renfe ha apujat un 6,28% els bitllets de Rodalies ; un 5% els de mitja distancia i un 4% els de l’AVE. Tot això, quan les dades demostren que la majoria dels viatgers habituals de l’AVE tenen un alt poder adquisitiu. Tot això, després que Renfe reduís el període de vigència dels abonaments dels viatgers dels regionals. Uns viatgers que tampoc tenen dret al sistema de devolució exprés en cas de retards.
Aquesta política antisocial és el resultat d’unes prioritats d’inversió que han de canviar perquè són injustes i perquè l’argument de la manca de diners, després dels generosos regals a la banca i de les fortunes abocades a l’Alta Velocitat, és indefensable. Les prioritats han de canviar també perquè problemàtiques com la crisi econòmica, els accidents de trànsit, el col·lapse de les carreteres i les ciutats, el canvi climàtic o l’encariment del petroli, fan evident que és imprescindible un bon transport públic i que no podem seguir avançant en contradirecció.
Què podem fer ? Com a resultat de les protestes i de les nostres accions, s’ha començat a parlar de la línia a la premsa i als parlaments i l’administració catalana i el Ministerio de Fomento han hagut de canviar una mica el seu discurs. La promesa de la direcció de Renfe a Catalunya de reunir-se amb representants dels usuaris, és un primer pas que demostra que el camí triat és el correcte. Però encara estem molt lluny del que faria falta, perquè les prioritats inversores ni es decideixen a Catalunya ni les decideix la direcció de Renfe.
Cal protestar, també, perquè val més prevenir que curar. Efectivament, és molt possible que els retards que provoquen les obres es reprodueixin quan aquestes es facin en d’altres llocs. A més, ens tornem a preguntar què passarà entre el 2010 i el 2012 (com a mínim) quan Fomento utilitzi el tercer rail que pretén instal·lar a les vies de la línia per fer-hi circulars provisionalment els trens AVE entre Barcelona i Figueres. Més encara, cal protestar per garantir que les obres d’instal·lació d’aquest tercer rail, de la nova senyalització, etc., no afectaran el servei.
Si els usuaris no fem sentir la nostra veu, ens instal·larem definitivament en el paper de pallasso de les bufetades que ens han adjudicat.
S’ha de compensar els usuaris amb la retirada immediata de l’augment de tarifes, amb l’extensió i la millora de la devolució exprés i amb un pla d’acció clar per fer front als problemes que vindran.
Fidels al nostre compromís amb els usuaris del ferrocarril i amb la nostra comarca, proposarem, a tots els ajuntaments, als parlamentaris, als sindicats i als moviments socials presents a la Cimera de Portbou, tot un seguit d’iniciatives a realitzar en els propers mesos. Entre aquestes, la convocatòria de mobilitzacions ciutadanes en defensa del nostre tren de cada dia.
Fuente: Defensem el Tren de l’Empordà
