El passat 12 de gener es va aprovar la pujada del Salari Mínim Interprofessional (SMI) del 5%, arribant als 1134 € mensuals en 14 pagues. Xifra totalment insuficient en el context de pèrdua adquisitiva constant que patim la classe obrera.
La pujada pactada deixa lluny l’SMI del 60% del salari mitjà, que l’any passat a l’estat espanyol va ser de 2.106 € mensuals, segons dades de l’INE .
Els lloguers (a Barcelona un pis de 55 m² pot arribar als 1150 €/mes) i els tipus d’interès de les hipoteques segueixen en pujada. El preu dels aliments s’ha incrementat més de l’11,8% només en el darrer any. En el context actual l’empobriment i la desprotecció és encara més gran (segons dades de la Generalitat de Catalunya 1 de cada 4 persones a Catalunya es troba en risc de pobresa).
La Comissió Europea, poc sospitosa d’anar en contra dels mercats, ja ha avisat que la principal clau de la inflació són els beneficis empresarials. Els empresaris han traslladat els sobrecostos de la producció als preus finals i això ha aguditzat la crisi inflacionària i ha fet augmentar els beneficis i dividends empresarials. Mentre la majoria treballadora ens costa arribar a final de mes les empreses han augmentat un 25% els seus beneficis.
Tot i això, Les patronals posaran el crit al cel, com cada cop que s’apuja una mica l’SMI. Sabem que amenaçaran que això generarà pèrdua de llocs de treball, deslocalització d’empreses i «estancament econòmic». Però ja no ens creiem les seves mentides ni les dels seus «experts» en economia ni les dels seus mitjans de comunicació.
Cada cop que puja l’SMI es queden per sota del mateix moltes taules salarials de convenis col·lectius que CC.OO. i UGT van signar juntament amb les patronals. Fins i tot en convenis aplicables a empreses amb milers de persones treballadores i centres de treball per tot Espanya. Empreses amb beneficis milionaris que es podrien gastar a pagar millors salaris, però sembla que consideren millor per a elles gastar-s’ho a pagar altres coses.
D’altra banda, la ciutadania està patint la desforestació dels serveis públics. Menys recursos i menys personal, que impedeixen a les persones, moltes vegades, a accedir als serveis bàsics. I com a pedaç, més oficines virtuals, que representen la falsa eficiència d’un sistema que redueix els seus recursos i serveis a marxes forçades durant els últims anys.
El que fa falta són polítiques valentes que protegeixin a la majoria treballadora, fa falta una classe obrera organitzada que pugui pressionar a governs i patronals perquè aquesta deriva de pèrdua de drets i poder adquisitiu que estem patint fa dècades s’aturi d’una vegada per totes.
Des de CGT reivindiquem la necessitat de continuar organitzant-nos com a classe obrera, pressionant al carrer i als centres de treball per aconseguir augments salarials més ambiciosos així com millores laborals, per exemple, la reducció de la jornada laboral sense disminució del salari.
Ens estan ofegant, cada cop ens asfixien més i… ja no podem respirar!
Fuente: CGT-Prensa Barcelona
