Per què l’acord contra els refugiats UE-Turquia és una vergonya

Deu claus jurídiques, ètiques i polítiques per explicar per què l’acord de la Unió Europea i Turquia no suposarà cap sortida per la crisi dels refugiats, sinó tot el contrari

Dos homes descansen al costat de les vies del tren prop del camp de refugiats d’Idomeni, a la frontera de Grècia amb Macedònia. Foto: Xavi Herrero

Els líders de la Unió Europea van aconseguir divendres 18 de març un acord amb Turquia que té com a objectiu impedir l’arribada de milers de refugiats. El pacte preveu que a partir de la mitjanit del diumenge 20 de març, els migrants que arribin a Grècia siguin retornats a Turquia si la seva sol·licitud d’asil és rebutjada. Des de gener de 2015, més d’un milió de persones han entrat a la UE a través de les platges d’aquest país.

En contrapartida, els països de la UE es comprometen a reubicar 72.000 refugiats sirians directament des de Turquia. Aquest país rebrà 3.000 milions d’euros addicionals de la Unió Europea quan els 3.000 previstos inicialment al novembre s’esgotin, uns diners que tenen com a objectiu l’atenció dels refugiats sirians. A més, s’intensificaran les converses per a la seva possible integració a la UE. L’agència de l’ONU per als refugiats (ACNUR) i les organitzacions en defensa dels drets humans han criticat la manca de garanties de l’acord. En aquest article analitzem en deu claus perquè l’acord de la UE i Turquia no suposarà cap sortida a la crisi dels refugiats, sinó tot el contrari. Aquests són els 10 motius pels quals l’acord contra els refugiats UE-Turquia és una vergonya.

Text: Hibai Arbide (Atenes)
Fotos: X. Herrero i R. Clemente (Idomeni)
publicat a El Crític
dilluns, 21 març 2016

http://www.elcritic.cat/mon/perque-acord-contra-els-refugiats-ue-turquia-es-una-vergonya-8674

Perquè el dret d’asil deixa de ser universal a la Unió Europea

El dret d’asil va ser recollit a l’article 14 de la Declaració Universal dels Drets Humans el 1948, i desenvolupat per la Convenció de Ginebra de 1951 i el protocol de Nova York de 1967 sobre l’Estatut dels Refugiats. La Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea promulgada el 2007 cita aquests dos tractats com a fonament per a l’exercici d’aquest dret en territori europeu.

Perquè el dret d’asil deixa de ser universal a la Unió Europea

Fins ara, les persones desplaçades per conflictes la vida dels quals estigués en perill tenien la possibilitat d’exercir aquest dret individualment. Tot i les successives limitacions que havien suposat els tractats de Dublin, fins ara a la UE els subjectes de dret eren les persones; qualsevol persona. A partir del 20 de març, la UE estableix un nombre màxim d’exiliats –72.000 refugiats sirians des de Turquia, cap més–; fixa criteris col·lectius per a la resolució de les sol·licituds d’asil i limita el seu exercici per països. És a dir, els refugiats que arriben a Grècia no tindran els mateixos drets que els que arribin a altres països de la UE, encara que compleixin amb tots els requisits que fixa el dret humanitari.

Perquè oficialitza la discriminació per motiu del país d’origen

L’article 3 del protocol sobre l’estatut dels refugiats, fet a Nova York el 31 gener 1967, diu: “Els estats contractants aplicaran les disposicions d’aquesta Convenció als refugiats, sense discriminació per motius de raça, religió o país d’origen “.

No obstant això, l’acord del Consell d’Europa amb Turquia només parla dels sirians. Dels refugiats que arriben a través de Grècia, només els de nacionalitat siriana tindran dret a l’asil a Europa. És una discriminació evident per a les persones que fugen de les guerres de l’Iraq, Afganistan, República Democràtica del Congo o Eritrea, així com per a les persones de qualsevol altre país que pateixen persecució per motius religiosos, d’orientació sexual, polítics o ètnics i que arribin a Grècia amb la intenció de demanar asil a Europa. Actualment, els sirians són el 51% dels que arriben a les illes gregues, segons dades de l’ACNUR.

Perquè obliga que un sirià arrisqui la vida i sigui deportat perquè un altre rebi protecció

L’acord no estableix cap via segura per arribar a Europa. Per contra, estipula que “per cada sirià retornat es reubicarà un altre sirià en algun dels països membres”. Això provocarà que milers de sirians arrisquin la vida al mar amb l’única intenció de ser deportats, amb l’esperança que els seus familiars puguin viatjar de manera segura a Europa.

Perquè vulnera el principi de no devolució

L’article 33 de la Convenció de Ginebra imposa als Estats la prohibició d’expulsar o retornar una persona al territori de qualsevol país on la seva vida o la seva llibertat es trobin amenaçades.

El principi de ‘non-refoulement’ inclou el dret a no ser expulsat mentre la sol·licitud d’asil s’estigui resolent. L’acord, però, preveu que els sol·licitants d’asil siguin retornats a Turquia. Encara que les seves sol·licituds d’asil fossin denegades, tenen dret a presentar recursos d’apel·lació que, després d’una expulsió, perden tot el seu sentit.

A més, moltíssimes de les persones que arriben actualment són nens i nenes. El dret internacional humanitari prohibeix l’expulsió de menors. Encara seria més greu que expulsin els seus progenitors i els deixin en situació d’abandonament a Grècia.

Perquè Turquia no és un país segur

L’acord preveu declarar Turquia “país segur” per dotar les expulsions d’una aparença de legalitat. Però Turquia no ho és; ni per als propis habitants, ni per als refugiats. Turquia va ratificar la Convenció de Ginebra amb una reserva: en la seva signatura, només va acceptar donar refugi legal a ciutadans europeus. Als ciutadans de l’Orient Mitjà els dóna “protecció”, però no refugi legal. Ergo, d’acord amb la Convenció de Ginebra i amb els tractats europeus, expulsar a Turquia ciutadans no europeus és il·legal, perquè no es garanteix la seva protecció internacional.

Per si això no fos suficient, Turquia és un actor de primer ordre en la guerra de Síria i, des del juny passat, va deixar sense efecte el procés de pau al Kurdistan turc, on porta a terme una guerra oberta.

Pretendre que Turquia és un lloc segur per als kurds de Síria, l’Iraq o la mateixa Turquia és una broma de mal gust. El mateix cal dir per als activistes d’esquerres, turcs o de qualsevol nacionalitat.

De fet, la mateixa UE accepta el 23% de les peticions d’asil realitzades per ciutadans turcs. L’acord estableix que els ciutadans turcs que arribin a Grècia i demanin asil han de ser deportats a Turquia.

El mateix dia que es va signar l’acord, una patrullera turca va ser gravada mentre intentava enfonsar una embarcació plena de refugiats al mar. Pocs dies abans, un grup de refugiats va gravar amb el seu telèfon mòbil com els guardacostes turcs els atacaven al mar. Ja havia passat en ocasions anteriors.

Perquè l’acord ha entrat en vigor sense que Grècia pugui tramitar les sol·licituds d’asil

Després de les protestes suscitades per la primera redacció, l’acord estableix ara que les sol·licituds d’asil s’estudiaran individualment i que els refugiats tenen dret a recórrer davant la justícia una resolució negativa. Tanmateix, al mateix temps, tot va encaminat a la denegació sistemàtica de les sol·licituds: es tracta només de fer veure que no es realitzaran expulsions col·lectives, encara que no sigui cert.

En tot cas, Grècia no compta amb la infraestructura necessària per tramitar les peticions si l’arribada de refugiats continua sent tan nombrosa com fins ara. L’acord preveu 4.000 empleats. Els que han d’assignar Grècia, la resta d’Estats membres, l’Oficina Europea de Suport a l’Asil i FRONTEX, l’agència europea per a la gestió de les fronteres. Concretament, el Consell d’Europa preveu 200 funcionaris grecs especialistes en asil i 400 experts d’altres estats membres per tramitar les sol·licituds. Per al procés d’apel·lació, 30 membres de Grècia així com 30 jutges amb experiència en lleis d’asil d’altres estats membres i 30 intèrprets.

Per al procés de devolució caldran 25 oficials de readmissió grecs, 250 policies grecs i 50 experts que posarà Frontex. Més 1.500 agents de policia pagats per FRONTEX i 1.000 agents que cobriran entre empreses de seguretat privada i l’exèrcit grec.

A més d’això, 8 ferris pagats per FRONTEX amb capacitat per a 300 o 400 passatgers cadascun i 28 autobusos. Es construiran 14.000 places addicionals en els camps de refugiats, sumades a les 6.000 ja existents. La logística requerirà 190 contenidors. Res d’això pot estar llest en poques hores a Grècia, un país devastat per la crisi.

Refugiats a Idomeni, Grècia. Foto: Raül Clemen

Perquè provocarà que els refugiats arrisquin la seva vida en rutes encara més perilloses

Si Grècia es converteix en un lloc pel qual no es pot passar, els refugiats i migrants tornaran a anar a Europa per Lampedusa, l’estret de Gibraltar o altres llocs. Els tancaments de fronteres no aturen els moviments migratoris: només provoquen que aquests transcorrin per altres vies.

Des que Àustria va forçar el tancament de la ruta dels Balcans, els ‘smugglers‘ ofereixen noves vies. Per exemple, des de Grècia a Macedònia per 3.000 € en un camió. Per 4.000 €, des de Grècia a Itàlia en un contenidor en un vaixell de càrrega. Per 5.000 €, directament des de Turquia a Itàlia. Les noves rutes sempre són més cares, més llargues i, sobretot, més perilloses.

Quan es descobreixin desenes de cossos asfixiats en un contenidor, naufragis multitudinaris com els de Lampedusa el 2012 i nens morts en el doble fons d’un camió, els governants europeus tornaran a eixugar-se davant les càmeres les llàgrimes de cocodril.

Perquè la Comissió Europea no va ser capaç de reubicar 160.000 persones a l’octubre i ningú es creu que ho faci ara

El pla de la Comissió Europea preveia el trasllat per vies segures de 160.000 refugiats per a la seva reubicació definitiva. Només s’han pogut acollir a aquest pla 937 persones. Ningú pot creure que el que no s’ha fet des d’Itàlia i Grècia es faci ara des de de Turquia.

Perquè l’únic beneficiat de l’acord és el govern autoritari de Recep Tayyip Erdoğan i Ahmet Davutoglu

Per Erdoğan i Davutoglu l’acord és extraordinàriament positiu, per molts motius. Rebran 6.000 milions d’euros a canvi de gestionar la frontera exterior de la Unió Europea. La UE decideix passar per alt les violacions de drets humans comeses diàriament en els diversos tocs de queda imposats a ciutats del Kurdistan turc: durant aquests tocs de queda, les forces especials de la policia i l’exèrcit turc han assassinat més de 1.000 persones des de juny. La UE permet que Turquia segueixi bombardejant zones del Kurdistan iraquià i el Kurdistan sirià. Els 28 fan els ulls grossos al suport logístic que presta Turquia a diverses faccions integrades al Front Al-Nusra, associat a Al Qaida, a Síria. És a dir, en l’origen de molts dels refugiats.

I, no menys important, l’acord preveu que es reobrin els capítols de la negociació per a l’adhesió de Turquia a la UE. Tothom sap que això no passarà, però la reobertura de la negociació podrà ser utilitzada com un èxit polític per Erdoğan i Davutoglu i així reforçar el seu paper en la política interna. Ara ho tenen més fàcil per convocar el referèndum de reforma constitucional per ampliar poders del president del qual es parla des de l’any passat o, fins i tot, per convocar eleccions anticipades i augmentar la seva representació.

Perquè no dóna resposta als 46.207 refugiats que estan atrapats a Grècia

Des que Macedònia va tancar la seva frontera, no han deixat d’arribar refugiats a les illes gregues. El 18 de març, mentre se signava l’acord, 46.207 persones esperaven poder sortir de Grècia. Els dirigents europeus no van tenir ni la decència de nomenar en l’acord els 4.000 nens i nenes que viuen al fang d’Idomeni.

Per als jerarques europeus, els refugiats simplement no haurien de ser ni existir. Però existeixen, són aquí. 2016 serà recordat com l’any en què l’asil va deixar de ser un dret que es podia exercir en el conjunt de la Unió Europea. 2016 és l’any de la vergonya.