Bon dia,
Com algunes ja sabreu aquesta setmana ha mort el Pablo Molano, el Pablito, el fill de la Clarita de Maloka y de mujeres pa'lante.
Moltes hem compartit lluites i somnis amb la Clarita i el seu fill, el Pablo, moltes brigadistes que hem anat i vingut de la pàtria gran llatinoamericana i d'aquell increïble país que és Colòmbia; una escola de lluita, resistència i també, malauradament, de terror, paramilitarisme i terrorisme d'estat.
Així van arribar el Pablito i la Clarita després del seu pas per Cuba, i de la solidaritat expressa del govern cubà que sabia molt bé quins eren els seus orígens familiars de lluita i rebel·lió.
No en va, la Clarita era filla d'un important dirigent del partit comunista de Colòmbia i sobretot, neboda, amiga, i confident, d'en Jaime Bateman, el gran líder i comandant de la guerrilla del M-19. La primera guerrilla postmoderna d'Amèrica Llatina que segurament va tenir més de zapatisme que no pas de marxisme-leninisme, en uns anys 80's on l'esquerra armada o no, tan se val, era vertical i dogmàtica.
La Clarita, va ser amiga personal del «Flaco», tal i com la gent anomenava al gran comandant del M-19, aquell líder «costeño», bromista, rebel i sempre amb un somriure als llavis que en la versió colombiana de Roque Dalton, creia que una revolució sense humor no era una revolució.
La Clarita, va ser amiga personal del «Flaco», tal i com la gent anomenava al gran comandant del M-19, aquell líder «costeño», bromista, rebel i sempre amb un somriure als llavis que en la versió colombiana de Roque Dalton, creia que una revolució sense humor no era una revolució. La Clara sempre va tenir present els seus orígens i aquí es va vincular socialment i políticament a construir plataformes de suport social i polític a la lluita del seu país d’origen i moltes la vam conèixer llavors; amb la seva empenta, el seu carisma i el seu somriure sempre present. El col·lectiu Maloka, IPO, mujeres pa’lante, entre d’altres, són espais alliberats i autogestionats que moltes hem compartit amb la nostra estimada Clarita. Arran d’aquests somnis, d’aquests anhels d’anada i tornada des de la terra de Bolívar fins als Països Catalans, moltes vam anar coneixent el Pablito que al costat de sa mare va anar creixent i esdevenint un jove, triplement rebel, com la seva mare, com el seu pare, que va patir anys de presó i repressió, com el seu tiet, el gran revolucionari del «Flaco», el primer comandant de la guerrilla del M-19… i com ell, sempre duia el somriure rebel, present i solidari en totes les lluites que va participar. Llibertari, anarquista, combatent autònom, dels bons, dels més bons, dels imprescindibles, el Pablo era l’ànima i cor de l’Ateneu cooperatiu llibertari de la Base, però des de feia anys participava activament en molts dels espais alliberats i autogestionats de la ciutat de Barcelona, líder estudiantil i portaveu de les lluites contra el pla Bolonya i contra la privatització de la universitat pública catalana, va estar vinculat activament a les assemblees indignades de la Barcelona rebel, a l’Espai Magdalenes, Okupem les ones, el Moviment del 25, la Universitat Lliure de la Rimaia, la creació del col·lectiu Rereguarda i en okupacions diverses a la ciutat de Barcelona, …el Pablo, el fill de la Clara, com moltes el coneixíem, va ser sempre un jove fidel a la lluita dels nostres carrers i portaveu sempre dels nostres somnis.
Aquesta setmana que sembla que tot són homenatges a l’antiga presidenta d’Omnium Cultural, la Muriel Casals, moltes recordem també al Pablo, un autèntic activista i lluitador social que des de baix a l’esquerra ha ajudat a construir poder popular des dels nostres carrers. Sense tenir res en contra amb la Muriel, a qui no vaig conèixer mai personalment i qui segurament ha estat la millor presidenta d’Omnium Cultural, crec que l’única que ha tingut una mínima consciència social i que no ve del món empresarial, algun dia, espero que aviat, el nostre parlament haurà d’homenatjar també personatges com el Pablo i no pas presidents d’institucions com Omnium que per a qui no ho recordi és una institució creada per 2 empresaris falangistes que van fugir de Barcelona a Burgos en plena guerra civil, i que van donar milions i milions al cop d’estat feixista d’en Franco, un empresari corrupte i mafiós, com el Carulla, i un quart personatge anomenat Luis Millet, pare del millor estafador i corrupte que ha tingut la Catalunya contemporània, i ja se sap que la millor escola és la de casa. I a dia d’avui, Omnium té un president com en Jordi Cuixart, que en pocs anys ha passat de ser sindicalista per CCOO del Comitè d’Empresa de la fàbrica Volpak, a millor empresari de l’any, segons el diari Ara, amb una facturació anual de més de 1500 milions de les antigues pessetes, segons el mateix diari. I ja se sap que els diners en aquest país no es fan treballant, tal i com diu el meu pare qui va començar a treballar els 14 anys i després de tota una vida treballant cobra una miserable pensió de 700 euros. I ves per on, el meu pare i tota la meva família paterna són del mateix poble que en Jordi Cuixart.
L’homenatge, record, i memòria del Pablo no sortirà a tv3, ni al diari Ara, ni a Vilaweb, segurament ell tampoc ho hauria volgut, però a dia d’avui, quan es parla d’un nou país, d’un camí incert cap a Ítaca que emprenem de forma col·lectiva, quan parlem d’independències múltiples, el seu record, la seva memòria, la seva lluita, i sobretot el seu passat a Colòmbia amb el seu pas per Cuba, els seus orígens familiars, i molt especialment el seu creixement i arrelament entre nosaltres, els nostres carrers i les lluites de totes, cal que tinguem sempre present, a ell, a la Clarita, i a totes les que ens van precedir i ja no hi són físicament, perquè en el seu record hi ha la lluita permanent de moltes generacions d’aquí i d’arreu. I recordant el cantautor veneçolà Alí Primera, tenir sempre en ment, que els que moren per la vida no poden anomenar-se morts i sempre viuen entre nosaltres.
Descansa en Pau creador de somnis i utopies,
Bogotà 19 de febrer del 2016.
Robert Morral.
complemento: https://directa.cat/homenatge-pablo-molano
