Gabriel Ferrater, en el seu poema “In memòriam” deia que l’esclat de la guerra no li va fer gaire efecte perquè el cap li anava ple d’una altra cosa : la descoberta de la poesia a través de “Les fleus du mal” i, amb ella, de la revolta.
Dels trenta del segle vint als setanta del mateix segle, moltes coses havien canviat a Barcelona, als Països Catalans i a l’Estat espanyol. La derrota dels avis havia fet uns pares muts i tot semblava plàcid fins que una nova generació, la dels fills, que ja només tenia notícia de la guerra del 36-39 per la memòria familiar silenciada, es va vure embolcallada per la revolta, una revolta que va tornar a ser llibertària, com als anys 30, llibertària i nova, radicalment transformadora, revolucionària. No es parlava només de l’economia, que prenien com a base els marxistes, sinó de la vida quotidiana de la gent, dels colors que ofeguessin el gris i la misèria del dia a dia. D’aquesta revolta parla aquest llibre, “Los 70 a destajo. Ajoblanco y libertad”, que Pepe Ribas (el de Barcelona, és clar) ha escrit al llarg de set anys. Un llibre bàsic per la multitud de dades, pel relat de la intrahistòria que recorre les seves pàgines i, sobretot, per la figura història (i amb això no vull dir que ja l’enterri, tot el contrari) que l’ha escrit.
“Los 70 a destajo” és un llibre-enciclopèdia amb una multitud de moviments i de persones, relacionades entre elles en aquell moment de molt diverses maneres, malgrat ara ens semblin i estiguin en trinxeres allunyadíssimes. El llibre conté, al final, un índex de noms per si ens atribolem llegint les seves pàgines, perquè a cada una d’elles l’autor refà el paisatge humà del moment amb una minuciosiat que a vegades ens arriba, fins i tot, a fer perdre de vista la narració general. I això tenint en compte que el text general deixa clar que Ribas escriu bé, molt bé, amb claredat expositiva que aconsegueix una facilitat de lectura evident.
El volum que tenim a les mans ens parla de la seva pròpia formació, de centeners de projectes fracassats i de molts altres que van tirar endavant, d’una joventut que es va revoltar contra l’ordre franquista establert a partir de l’apropiació de la seva vida, de propostes polítiques allunyades dels partits i del domesticament que les va substituir i, sobretot, del laboratori d’idees i pràctiques que va arribar a ser la revista que Pepe Ribas va fundar, “Ajoblanco”. Allí hi van escriure de Luis Racionero a Quim Monzó o Amadeu Fabregat, de Toni Puig a Moncho Alpuente, d’Eugenio Trías a Claudi Montañá o Santi Soler, de Biel Mesquida a Xavier Fàbregas, de Toni Puig a Xavier Garcia… i centenars més que no poso perquè no hi caben tot i que també hi van ser. I alhora la revista va ser germen de moviments i d’altres publicacions, parlava de literatura, d’energies alternatives, de comunes i d’anarquisme, dels situacionistes i de Durruti, de sexe i d’energies, d’Andy Warhol i de cinema… i paro perquè no seria just deixar-me algun del munt de camins que va obrir.
L’obra
“Los 70 a destajo” és un llibre per llegir a poc a poc i pair-lo bé. En quatre parts i un epíleg, Ribas explica el seu pas com a agent provocador i actor principal d’un moviment que no tenia ni productor ni director d’escena i que va créixer tan ràpidament -mentre Franco agonitzava- com va es va dissoldre i desaparèixer, mentre els nous gestors de la realitat signaven els pactes de l’oblid que van mantenir els privilegis ampliant la nòmina de beneficiaris i preparaven les condicions ideals per tal que el nou règim adeqüés l’estructura de l’Estat espanyol a les noves necessitats del mercat.
Anys d’aprenentatge
La primera part porta per títol ‘Años de aprendizaje’ i suposa la sortida de l’autor de la infantesa i l’entrada a una adolescència que aleshores no durava tant com ara i que el posiciona davant d’un món que no li agrada però per al qual no veu altra alternativa que la revolta personal en forma de poesia, una poesia que el porta a fugir-ne amb els seus companys del grup Nabucco. Els camins que transita li fan descobrir sexualitats complexes i plaents, amb un dubte constant sobre la seva pròpia identitat, una voluntat constant d’aprenentatge que el porten a mil i una provatures i, sobretot, a tenir clar que les suposades ruptures que es visualitzen al seu voltant, bàsicament la marxista en les seves diverses expressions, no suposen un autèntic alliberament ja que no qüestionen les relacions de poder ni el vell món. Cal tenir en compte que la meva explicació a mi mateix em sona massa petita per entendre tot el que ell diu, però ja em serveix com a resum.
La formació de Ribas inclou tant la seva experiència vital com a estudiant, com els amics que coneix en constant ebullició intel·lectual, els caps de setmana a Fontclara i la formació del grup Nabucco amb gent com Toni Puig o Tomás Nart. Hi apareixen Pau Maragall, Terenci Moix, Gay Mecader, les primeres obres de Comediats i Joglars, Xirinacs, Pau Riba, el I Festival Permanent de Música Pregressiva organitzat per Oriol Regàs i el seu propi viatge de descoberta per Europa, Iugoslàvia i Grècia. La nòmina de personatges és impressionant, sobretot perquè quan algú surt en aquest llibre ens apareix contextualitzat i no és només una part del paisatge sinó una persona, i en això cal reconèixer a Ribas la seva feina, ja que si no fos així el volum hagués pogut caure fàcilment en l’anecdotari melancòlic o en el llistat de noms, i no és el cas.
Anys de ruptura
La segona part, ‘Años de ruptura’, arranca amb el concert de King Crimson el novembre de 1973 a Granollers. Aquell és el tret de sortida, “el pistoletazo de salida hacia una época nueva, espontánea y pasional. (…) Sin políticos ni instituciones fuimos muchos los que durante cuatro años –de 1974 a 1977- acariciamos el sueño de un cambio profundo en nuestra sociedad”. “Ajoblanco” estava preparat per sortir i ho faria l’octubre de 1974, amb l’aval periodístic de Ramon Barnils, que hi figurava com a director tot i que no hi exercia, ja que necessitaven un periodista amb carnet i Barnils es va prestar a posar el seu nom. L’anagrama el feia Quim Monzó, tot i que el van haver de retirar durant uns números i refer-lo després perquè el primer copiava les lletres de Coca-Cola i hi van tenir problemes.
Durant tot el llibre són interessants els referents culturals de l’època. En aquest segon capítol, per exemple, el llibre “El Antiedipo, capitalismo y equizofrenia” de Paco Monje, filòsof avui oblidat però que va marcar època, Gilles Deleuze, Félix Guattari, al costat de “Las comunas, alternativa a la familia”, de Josep Maria Carandell, o la literatura sudamericana i els clàssics anarquistes del XIX i del XX.
Enmig d’aquest món que es revoltava va sorgir “Ajoblanco”, concebuda més com una revista-mitjà que no com una finalitat empresarial. Això sí, no era un passatemps i des del principi se li vol donar forma i estructura professionals. Els seus creadors partiren de la necessitat de donar veu a un moviment múltiple i divers que es donava a tot l’Estat espanyol i que no tenia encara canals propis d’expressió o si els tenia eren limitats. Així, els i les lectores seran principals protagonistes de la publicació, tot i que també existeix un grup de redactors estable que anirà canviant i transformant-se al llarg dels anys. Hippisme, underground, ‘passotes’, contracultura, alternatives de vida, viatges, nous corrents culturals, el reconeixement i la connexió amb un passat rupturista com podia ser el que s’incloïa en el “Manifest Groc” de Dalí-Gasch-Montanyà que reproduiran en un dels primers números, suposen fer un nou camí en què mai no estan sols. Les publicacions que faran camí amb “Ajoblanco” seran diverses, com “Star”, “El Rrollo enmascarado”, “El Wendigo”, “El Viejo Topo”… i a vegades fins i tot seran conseqüència del mateix “Ajoblanco” com “Alfalfa”, precedent d’”Integral”, o d’altres amb menys fortuna.
El capítol tanca amb el festival Canet Rock, un espai on “Ajoblanco” és ja un referent ineludible contracultural que ja no té només com a referent Catalunya sinó que es llegeix a bona part de l’Estat, on la distribució s’organitza a través de col·lectius diversos que en certa part es financien amb la revista.
L’ascensió llibertària
La tercera part porta per títol ‘La ascensión libertaria’ i potser és la més coneguda fins ara, sobretot a través d’obres històriques de referència per als qui no ens creiem la transició que expliquen Victoria Prego i els historiadors domèstics o domesticats per socialistes i pel PSUC. Entre aquestes obres vull destacar “La alternativa libertaria. Catalunya 1976-1979”, de Joan Zambrana ; i “Transiciones. CNT 1976-1981”, de Pablo César Carmona.
El capítol comença amb una frase definitòria d’una època : “No sé que fue más decisivo para mi futuro, si el bautizo con los alucinógenos o la desaparición de Franco por muerte natural”. Definitori perquè al llibre hi trobem, sobretot en la part final, un atac furibund contra les addicions però alhora una reivindicació del bon ús d’algunes drogues. Ho comparteixo i tinc clar que algunes de les coses que s’expliquen en aquest capítol hi tenen molt a veure, positivament parlant, és clar.
Aquesta serà l’època en què “Ajoblanco” treurà un número especial sobre les falles, en el qual escriurà tota la intel·lectualitat rupturista valenciana. La reacció del blaverisme més ultra va ser violentíssima, amb amenaces de bomba dia sí i dia també a la redacció de la revista, una reacció acompanyada per la societat valenciana més carca i retrògrada amb la Junta Central Fallera al capdavant. El “Dossier Falles” era tan irreverent que llegit ara encara diverteix. L’afer va acabar en judici, amenaces de mort, insults i Amadeu Frabegat, que n’era un dels autors i no tenia res a veure amb ell mateix uns anys després, acomiadat de “Levante”. “La Provincias”, aprofitant que l’”Ajo” es feia a Barcelona, va començar una dura campanya contra l’”Insulto a Valencia y a las fallas”, amb una secció diària que va durar un mes sota el títol “Reacción popular contra Ajoblanco”. Però els ‘outsiders’ valencians no van rebre el suport dels intel·lectuals catalanistes del moment i això llegit ara també fa pensar.
Com fa pensar la intervenció de l’autor en el programa de Luis del Olmo, en què el locutor li va dir que recordés que era el primer cop des de 1939 que algú parlava bé de la CNT per la ràdio. És precisament aquí quan s’estableix aquesta unió fructífera però que va acabar en ruptura de l’anarcosindicat amb l’immens moviment llibertari post 68 que s’havia constitutït arreu de l’Estat però de forma especialment significativa als Països Catalans peninsulars i a Barcelona en particular. Un moviment que “Ajoblanco” ajudava a consolidar i del qual esdevenia portaveu i en certa manera un dels instigadors en números com el dedicat al situacionisme i la seva crítica a la vida quotidiana o amb textos del feminisme revolucionari a través del grup LAMAR de Karmele Marchante. Hi trobem referències al llenguatge del còmic amb Cessepe, El Hortelano, Nazario o Miguel Ángel Gallardo, el nou teatre que es feia a Catalunya i personatges com Ocaña, que Ventura Pons va retratar a “Ocaña, retrat intermitent” i sobretot una sensació llegida que tot podia ser possible amb una cultura que es volia revolucionària i, sobretot, divertida.
Són els anys del Saló Diana, del míting anarquista de Montjuïc i, sobretot, de les Jornades Llibertàries, de la Barcelona Llibertària. “Ajoblanco” ven més de cent mil exemplars i fa números mítics sobre energies lliures, sexualitat, literatura… I Pepe Ribas ho conta en primera persona, des del punt de vista de qui n’és protagonista, junt amb la seva vida afectiva, les relacions amb el seu pare… amb tots els canvis de redacció, d’administradors, de contactes arreu de l’Estat, de la presa de posició al costat de la CNT i de l’abandonament del model cultural per un que es vol revolucionari i llibertari.
L’ensulsida
La quarta part del llibre porta per títol “El desmoronamiento” i s’hi explica precisament això, l’ensulsida del somni que s’havia arribat a tocar. Ribas apunta els noms dels culpables un a un, assumeix l’autocrítica i deixa ben clar, honestament crec jo, que el moviment no tenia massa possibilitats d’esdevenir res més del que va esdvenir, com una aigua de litines que un cop ha fet la pujada efervescent s’ha de tancar a l’ampolla per no esbravar-se. Ningú va tancar l’ampolla en aquest cas.
Entre els motius de què parla hi ha, d’una banda, el xoc generacional entre els avis de la CNT i els nous llibertaris que es va donar en gairebé tot : en el tempo, en les formes, en els models cultural i de funcionament… ; d’altra, la traïció dels líders -que deia Xirinacs- de tot el moviment obrer, polític i sindical fora del llibertari, esdevingut d’ordre i pactista gràcies a les claudicacions-subvencions de les direccions respectives ; també la infiltració policial instigadora dels grupuscles més violents en els que no es van vendre per justificar la repressió indiscriminada, amb el supercomissari Roberto Conesa i el ministre de l’Interior Rodolfo Martín Villa al capdavant, i episodis transcendents com la crema de la sala de festes Scala o, i en això és especialment combatiu, la introducció de l’heroïna i el paper que hi va tenir la policia ; també la inèpcia de la CNT per esdevenir una organització revolucionària total, més enllà del món sindical i en connexió més amb les necessitats del moment que amb el seu passat mític, que acabaria, als 80, amb el trencament de l’organització en dos trossos que esdevindrian, amb el temps, la CNT i la CGT ; i, per acabar, el desencantament general que va ser la transició, de la qual el llibre n’esdevé testimoni, almenys de la que no va ser possible.
“Ajoblanco” desapareixia consumit pel mateix foc que havia contribuït a crear, enmig d’un moviment que s’afonava i s’omplia de desercions. La seva llegenda mantindria durant molt de temps el prestigi entre els lectors, que recordaven aquella publicació, tal com ells mateixos deien en un especial aparegut fa uns anys al quiosc, com el contenidor de “les idees que van incendiar els setanta”.
L’octubre del 87 sortiria el segon “Ajoblanco”, una revista que tot i mantenir la capçalera i a Ribas com a peça clau ja és una altra història.
Fuente: Jordi Martí Font
