DEL FOC A LA BRASA de JOSEP BRU I SANS
FLOR DEL VENT
Llengua : CATALÁ
Enquadernació : Rústica
ISBN : 8489644969 364 pgs
Vivíem al número 14 del carrer Pere Martell de Tarragona en un edifici amb dos o tres pisos d’estudiants, amb transvasaments constants de personal d’un a l’altra però sempre menys del que era desitjable, és clar. I estudiàvem, treballàvem i alguns i algunes les dues coses alhora.
DEL FOC A LA BRASA de JOSEP BRU I SANS
FLOR DEL VENT
Llengua : CATALÁ
Enquadernació : Rústica
ISBN : 8489644969
364 pgs
Vivíem al número 14 del carrer Pere Martell de Tarragona en un edifici amb dos o tres pisos d’estudiants, amb transvasaments constants de personal d’un a l’altra però sempre menys del que era desitjable, és clar. I estudiàvem, treballàvem i alguns i algunes les dues coses alhora.
La Tere passava treballs a màquina i a ordinador d’estudiants que no tenien temps o amb més diners que ganes de treballar i va ser un d’aquests que seguint un anunci penjat a la Universitat es va equivocar de pis i va trucar a casa d’un veí. El veí li va dir que allí no hi havia ningú que passés treballs a ordinador però que a ell també li interessava trobar algú que ho fes. Un cop localitzada la Tere, que era qui ho feia, el veí va anar a casa seva i li va passar un munt de cintes de casset amb el que el senyor deia que eren les seves memòries. La Tere les va transcriure i amb el temps es va convertir en el llibre «El que em va tocar viure», publicat per Arola Editors, del qual fa només unes setmanes n’ha sortit la segona part, «Del foc a la brasa», ara a La Flor del Vent.
El veí es deia Josep Brú i va morir el mes de juny passat, un dia després de lliurar les proves del seu segon llibre a l’editorial Flor del Vent. Que sàpiga jo, ningú no va dir res públicament sobre la seva mort en aquell moment, ningú no va parlar de la seva vida i ningú no va recordar qui havia estat aquell veí nostre de Pere Martell, un avi tarragoní de bon tracte que volia escriure les seves memòries.
Josep Brú Sans era un tarragoní de profundes idees democràtiques, d’una família d’homes d’esquerra i republicans, ja que tant el seu avi com el seu pare havien conspirat per aconseguir la proclamació de la República i el seu pare va ser secretari de la Junta que la va proclamar a Tarragona, tal com ens informa l’historiador Sánchez Cervelló al pròleg del darrer llibre de Brú. Josep Brú va néixer el 30 d’octubre de 1911 i va entrar a treballar de molt jove a l’Ajuntament de Tarragona com a funcionari. L’any 1931 es va afiliar a la UGT i el 1936 va ser escollir secretari comarcal d’aquest sindicat. Va participar en la Batalla de l’Ebre com a destacat membre de l’Exèrcit Popular Republicà i en exiliar-se va passar sis anys a l’Estat francès, primer en camps de concentració (entre ells el d’Argelers, a la platja amb la mar més amarga que mai no ha suportat cap català) i després en diversos indrets de França fins entrar a la Resistència, d’on passà a Barcelona i es va incorporar a la guerrilla urbana. El seu pas per la presó Model de Barcelona durant sis mesos l’allunyà definitivament de la política activa i el portà a treballar en diverses feines fins que, un cop acabada la dictadura franquista, es va reincorporar al seu lloc de treball a l’Ajuntament de Tarragona.
Brú va ser un home discret fins al final dels seus dies, un home discret però abnegat que va dedicar els seus darrers anys a escriure el retrat de la lluita de tota una generació contra el feixisme i per la llibertat a través de la seva experiència personal, obsessionat perquè tot allò no quedés en silenci.
Des de 1945 fins a la mort de l’anterior dictador, Brú va haver de callar, va haver de veure com Catalunya i la classe treballadora sucumbien a la negació de la intel·ligència, a la negació de la llibertat, a la negació de tots els principis bàsics que configuren qualsevol horitzó de dignitat social i nacional.
I arribada la transició el silenci es va mantenir, com si fos la cosa més normal del món renunciar a la legalitat que un cop d’Estat havia trencat. És aquest silenci el que ara ens cal trencar, el que ens cal fer desaparèixer de les nostres vides. Primer, llegint les seves memòries, el que irremissiblement ens portarà a preguntar-nos com és que Tarragona encara no ha fet l’homenatge que es mereixen als qui van perdre la guerra civil tot i tenir la raó (malgrat el que diuen totalitaris del nivell de Pío Moa), als que van sucumbir al cop d’estat feixista, als que s’hi van enfrontar i no van perdre la fe en la possibilitat de no perdre-ho tot. No podem oblidar Brú i per això, proposo públicament que els partits, els sindicats i les institucions democràtiques fem tot el possible per recordar la seva memòria i amb ell el de tota una generació que no es va rendir i va continuar la lluita, en silenci però persistentment, a vegades només dins del propi cap, dient no al feixisme, dient no a la dictadura. Cal exposar públicament els noms dels vençuts també, perquè el perdó només és possible quan no s’ha de pagar el preu de l’oblit, quan no s’utilitza el silenci com a moneda de canvi.
Tarragona ha de recordar Josep Brú, per exemple, amb un carrer amb el seu nom. I aquesta és la modesta proposta que faig, perquè la reculli qui li toqui, qui ho pot proposar i qui ho pot decidir. Perquè calli d’un cop el silenci, també a Tarragona.
Jordi Martí Font
Secretari general de la CGT del Camp
