L’editorial tarragonina Arola acaba de publicar, en la seva col·lecció Biblioteca Catalana dirigida per Magí Sunyer, l’obra catalana completa del dramaturg Josep Robrenyo.
Es tracta de dos volums bellament editats, tal com tots els altres de la col·lecció (paper bo, bona impressió i millor presentació encara) que inclouen tot el teatre que el dramaturg liberal per antonomàsia de la literatura catalana va escriure, amb un pròleg de luxe a càrrec de Pere Anguera. I dic de luxe perquè el pròleg sol ja valdria la pena d’haver-se editat per les dades que aporta i per la claredat amb què ho fa, però les peces de Robrenyo recollides en aquests dos volums posen la cirereta a una edició del qual, evidentment, en són alhora excusa i motiu.
Josep Robrenyo és un dels autors teatrals catalans del segle XIX més populars i més liberals. Nascut el 1780 a Barcelona i mort al Mar del Carib el 1838, Robrenyo va començar la seva carrera teatral amb peces de tipus polític a favor dels liberals i en contra dels absolutistes. Això i el seu abrandament el van portar a ser considerat un autor revolucionari, tot i que la major part de les seves es poden qualificar més encertadament com a teatre de propaganda liberal. Es tracta d’un teatre senzill, didàctic i popular però molt efectiu quant a la seva intenció de propaganda política. Un altre bloc de la seva producció el formen els sainets costumistes, en què descriu les formes de vida de l’època. Al costat d’aquestes obres dramàtiques, però, Robrenyo també va destacar per ser autor de poemes que també van esdevenir populars a l’època.
Ara en tenim l’obra catalana completa i d’aquesta obra jo en destacaria una peça que per proximitat i per curiositat estaria bé que algú posés en solfa dalt d’un escenari. Es tracta de «Numància de Catalunya i libre poble de Porrera», de 1822.
Porrera va proclamar la Constitució de 1812 el 15 de març de 1820 i els liberals hi van guanyar les eleccions per setanta-nou vots, el que va convertir el municipi en una de les poques illes antiabsolutistes i per tant anticlerical del territori del Camp. Dos anys després, el mes de juliol de 1822, aprofitant que la milícia local no es trobava a Porrera, els reialistes van assaltar el poble, el van saquejar i el van cremar, pel que els porrerencs van haver de fugir a Reus. La tropa que va cremar el poble estava formada per les partides del Mitjagalta de Montblanc, el Miralles de la Palma d’Ebre i el Solà de l’Aleixar. Davant la destrucció del poble, les Corts Espanyoles li van concedir el títol d’»Eminentemente Constitucional» i als seus defensors els va considerar «beneméritos de la patria», pel que l’escut de la localitat porta incorporat un llibre que, evidentment, és la constitució liberal.
Així, agafant de la realitat el que li convenia però recorrent sempre al mite que arreu del Principat corria sobre el suport inqüestionable de la gent de Porrera a la causa liberal, Robrenyo va bastir una obra que va ser àmpliament representada i que, tal com diu Pere Anguera en el pròleg del volum d’Arola, volia oferir «un exemple d’heroisme liberal espartà, numantí, protagonitzat per un poble situat en una comarca d’hegemonia realista, perquè servís de model». Robrenyo, per a això, va canviar la història i va donar la victòria final als porrerencs, que a l’escenari guanyaven la batalla, la pèrdua de la qual, en realitat, els havia portat a fugir cap a Reus i estar-s’hi fins al 1833. Encara ara, l’obreta resulta divertida de llegir i, un cop situada en el context històric, jo la veig fins i tot representable dalt d’un escenari, malgrat el temps transcorregut i fets inverosímils com la conversió a la causa liberal de Llorenç que li resten una versemblança, una versemblança que el text original en el seu moment devia voler mantenir junt amb el seu to clarament instructiu i popular.
Al final de l’obreta, unes frases que descontextualitzo a propòsit suposen un petit tast del que la resta del text amaga i conté, i espero que esperonin els lectors i les lectores precisament a llegir, que és la seva feina. Les frases tenen més de cent cinquanta anys per ressonen encara amb força, quan l’Alcalde de Porrera diu » !Allí on hi hàgia llibertat, / allí serà pàtria nostra, / i si tots los pobles, covards, / les cadenes adoressin, / aniríem a habitar / en les àsperes muntanyes, / a on de nou proclamant / la llei més justa i més sàvia / que l’orbe enter admirat / moriríem llibres, llibre, / amb les armes a les mans !».
I és que passat el temps, més enllà del context històric, la causa de la llibertat es manté i avança, i la de l’obscurantisme i l’absolutisme retrocedeix i cada cop més és record del passat. Ens queda, això sí, algun ròssec del l’antigor com aquesta Família Reial que paguem nosaltres, que no se’n van ni amb aigua calenta -de moment- adaptats a l’actualitat i amb un comportament, ara sí, ’campechano’ i ’dicharachero’. Però també cauran, també. I, mentrestant, anirem llegint Robrenyo i gaudint dels que en són deixebles directes en l’actualitat, a vegades fins i tot sense saber-ho.
Jordi Martí Font, secretari general de la CGT del Camp
Par : CGT Camp de Tarragona
