Jo no sols sóc contrari a la monarquia, retòricament, com a concepte vell, caduc i fora de lloc. Jo sóc contrari a Juan Carlos i al ’juancarlisme’, concretament. Contrari a la monarquia hereva del franquisme, imposada sense alternativa i alimentada per l’autocensura informativa exercida tots aquests anys amb la voluntat de crear una imatge immaculada de la dinastia que va cremar Xàtiva.
Demà, des de Madrid, aquesta autocensura viurà un nou i deplorable capítol contra el qual tan sols puc proposar d’ignorar-lo absolutament.
Amb Juan Carlos s’expressa en persona la frustració final de l’antifranquisme. Els partits democràtics, incapaços de trencar amb la dictadura, no tingueren més eixida que la d’assumir-ne l’herència i intentar de netejar-la i fer-la presentable. Per por i per impotència. I d’aquesta manera Juan Carlos va passar de ser ’Juan Carlos el Breve’ a esdevenir el salvador de la democràcia la nit del 23F. Ho va ser ? Jo aquella nit era al carrer de Sagunt de València. Amb els tancs a sota mateix. I la seua intervenció televisiva, no la vaig entendre. Amb el pas dels anys no he perdut cap oportunitat de preguntar sobre aquella nit a qualsevol persona relacionada amb aquells fets, i la conclusió que n’he tret és que hi havia més d’un colp en marxa, que Juan Carlos n’era al corrent i que solament el caos creat per Tejero va fer embarrancar el projecte. El silenci de la monarquia aquella nit, per cert, va ser comparable al silenci de la monarquia l’11-M i els dies posteriors, quan desenes de milers de persones hagueren d’eixir al carrer per defensar els drets més elementals. Juan Carlos no va dir res, ni hi va ajudar gens. Això sí : després tot foren flors a Atocha i els nuvis suspengueren alguna festeta preparatòria… Sembla una especialitat de la casa : callar i esperar que els fets s’esdevinguen. Després els hagiògrafs ja engiponaran alguna explicació adequada a major glòria de la corona. Corona que, quan no calla, és molt pitjor. El ciutadà Juan Carlos és capaç de dir, sense vergonya, que el castellà no ha estat mai una llengua imposada en aquest país. Per exemple. I no demana excuses ni quan el PP deixa el poder.
L’aspecte polític de la monarquia encara té un contrapunt molt pitjor : una fosca vida privada. Jo sóc del tot contrari a parlar de la vida privada de la gent. Però en aquest cas el silenci sobre la vida privada dels Borbons xoca amb el fet que és precisament aquesta vida privada la que es fa servir per forjar una imatge immaculada de la dinastia. Són tan bona gent ! Són tan senzills ! Ho fan tot tan bé ! Són tan amables… ! I mentrestant, els seus negocis privats són ben bruts i tan poc confessables que col·laboradors directes seus han d’acabar a la presó. Com s’ha fet tan milionari un personatge tan planer i discret com Juan Carlos ? Treballant de rei ? Part de la lloança permanent sobre la vida privada passa també per aquesta fantasia de la família exemplar. El Punt aquests dies ha publicat abundant documentació sobre l’agitada vida sexual de Juan Carlos i Sofia, així que m’estalviaré de fer-hi més comentaris.
Però tot això no hauria passat mai sense la complicitat bajoca dels mitjans de comunicació tradicionals, que han oblidat el deure d’informar i s’han transformat en pamflets monàrquics, evitant sempre tota crítica, malgrat allò que sabien i allò que saben. Fins a extrems que, de tan ridículs, arriben a delatar-los. Quan fa uns quants mesos es va saber que Felipe de Borbón es casaria amb Letizia Ortíz, destacats monàrquics destacaren que aquesta esposa sí que valia, a diferència de l’altra, ’que era estrangera, no era catòlica i no parlava bé l’espanyol’. Es referien a l’Eva Sannum, no pas a la Sofia de Grècia, per més que el comentari li anava perfectament a mida : una relliscada que tanta miopia els impedí de veure.
Les noces de demà es calcula que costaran 21 milions d’euros. L’estat diu que sols en costarà 300.000, però això, no s’ho creuen ni els més monàrquics. Serà un acte acrític d’enaltiment d’un futur rei que esperem que no ho siga mai. I la culminació (no fúnebre, que serà pitjor) de la beatificació pública de Juan Carlos. Beatificació basada en les mentides i els silencis que la classe política i el món periodístic convencional han anat acumulant com un dic, un any i un altre, des del dia que va jurar fidelitat a Franco i al Movimiento Nacional.
Vicent Partal director (at) vilaweb.com
Par : Vicent Partal
